Uns premis Mañé i Flaquer amb Perucho, Luján, Pernau, Faulí… (1970-1978)

CARLES MARQUÈS

Tot i que enguany arriba a l’edició 33, el Premi de Periodisme Mañé i Flaquer va néixer fa 50 anys “convocado por el Centro de Iniciativas y Turismo de Torredembarra, bajo el patrocinio del Magnífico Ayuntamiento de la Villa”. Aquesta primera etapa, que volia ser de prestigi a tot l’Estat, va durar del 1970 al 1978, any que ja el va convocar l’Ajuntament, amb organització del CIT. El mateix Centre d’Iniciatives i Turisme el va tornar a liderar del 1989 al 1991, que va tornar a desaparèixer. I l’Ajuntament l’organitza des del 1996. Però això seria matèria per a la secció “Ara fa 25 anys”. Els anys posteriors els conec bé, perquè he col·laborat estretament amb l’organització, però aquest també és un altre tema.

Les nou primeres convocatòries són plenes de noms destacats de la literatura i el periodisme com Joan Perucho (a qui aquest 2020 el govern català dedica un any commemoratiu, comissariat per Julià Guillamon) o Nèstor Luján, Sempronio…, que també van formar part del jurat, presidit per periodistes de referència com Josep Tarín-Iglesias o Josep Pernau.

Un altre periodista que ha deixat petjada, Josep Faulí, va guanyar el primer Mañé i Flaquer, el 1970. Sis anys després, Faulí seria el primer director de l’Avui, primer diari en català de la postguerra. Per cert, la llengua catalana no va tenir presència als premis torrencs fins a la darrera convocatòria de la primera etapa, guanyada per Jordi Ventura i Subirats.

Aquell 1978, també en català, dos joves de 26 i 20 anys acabats de fer, Josep-Lluís Carod-Rovira i Josep Bargalló, hi participaven amb diversos articles. L’edició d’aquell any tenia com a tema “Las autonomias regionales actuales y el pensamiento de Mañé y Flaquer”, i vull extreure un paràgraf d’un dels treballs de Carod i Bargalló: “[Mañé i Flaquer] denuncia el caràcter centralista de l’Estat, esforçat per “matar las diferentes nacionalidades” i “construir el fantasma de una imposible unidad española”. Segons ell, “establir la unitat a Espanya és introduir la uniformitat i la igualtat de la misèria, de la ignorància i del rebaixament moral”. Els atacs de Mañé i Flaquer contra el centralisme es basen en l’estructuració de l’Estat, d’acord amb unes característiques “nacionals”, exclusivament castellanes, i, forçant encara més l’anàlisi, madrilenyes. És allò que l’autor anomena “el monopoli de Madrid”. Un monopoli burocràtic, amb “una vida artificial”, “sense història”, “sense monuments”, “que no produeix més que corrupció.”

El premi comptava amb dues categories, una centrada en un tema i una altra sobre Torredembarra. En tres edicions es va concedir un premi a una emissió radiofònica. Entre els guardonats del premi “gran”, un altre mestre del periodisme, Josep Maria Cadena, o l’asturià Ramón García de Castro, remarcable perquè el va obtenir en quatre ocasions! Pel que fa al local, noms aleshores populars al Camp de Tarragona i historiadors com Mossèn Xavier Ricomà. I algunes sorpreses, com Mario Carol, participant del 1972.

Sí, el Màrius Carol que va ser director de La Vanguardia! Tenia 19 anys i havia començat a treballar redactant cròniques d’estiu a El Noticiero Universal per encàrrec de Manuel Tarín, germà de Josep Tarín-Iglesies, president del jurat. La seva crònica torrenca, no premiada, deia: “Torredembarra, a decir de muchos, es todavía un pueblo. Los treinta mil veraneantes que casi multiplican por diez la población censada, no encuentran en ella el aspecto de ciudad que tan poco seduce y que se está haciendo patente en diferentes centros veraniegos del litoral. Aquí no existen bloques de viviendas y esto, conjuntamente con algunes calles que todavía quedan sin asfaltar, mantiene un aire rústico que tanto seduce. Incluso los teléfonos que en otras poblaciones marchan a la altura de los tiempos en que vivimos, en Torredembarra funcionan con bastantes deficiencias. Pero eso no es nada loable y desde estas líneas invito a que los mejoren a quien corresponda hacerlo. Tampoco hay que abusar del susodicho encanto rústico.”

PD: Tot just acabat d’escriure aquest article, m’arriba la notícia que ha mort el periodista i escriptor tarragoní Ferran Gerhard Oliva, que, amb el pseudònim Àbel Ors, va participar en l’edició 1978 del premi, i va aconseguir-hi un accèssit. Descansa en pau, Ferran!

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevistem Santi Segalà, cap de l’àrea de Predicció Meteorològica del Servei Meteorològic de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This