LAIA SANCHO GIL
La primera vegada que en David va sentir que el seu rostre es desfeia no va ser davant d’un mirall, sinó durant un sopar d’aniversari. Sentia l’Elena parlar sobre la reforma del jardí, un tema que havien repassat amb la mateixa cadència durant anys, quan de sobte va notar que el somriure que mantenia —aquella corba amable, assajada per no alterar la pau domèstica— pesava massa.
No va poder resistir-ho. Les seves faccions van començar a cedir fins a esdevenir insostenibles, i per un instant va pensar que, si algú el toqués, els dits s’enfonsarien a la seva galta com en una fruita podrida, que conserva la pell però ha perdut tota la polpa.
—Et passa alguna cosa? —va preguntar l’Elena.
Ell va intentar gesticular, però els músculs no van respondre amb la precisió habitual.
—Només estic cansat —va dir.
Havent pronunciat les paraules es va adonar que la seva veu també sortia sense contorns, com una massa sonora indiferenciada.
En David no era un home apàtic; era, senzillament, un home derrotat. Anys de treball ininterromput li havien permès assolir un nivell de confort tan absolut que la seva percepció de la realitat s’havia començat a desdibuixar. En el cim d’aquella estabilitat, només va conservar el deure de mantenir l’aplom, mentre el seu món interior es deteriorava i deixava, a poc a poc, de respondre.
Aquella nit no va entrar en pànic. Era conscient de com havia anat erosionant els seus gestos al llarg de dècades d’assentiments a l’oficina i salutacions cordials. Només va percebre, amb una lucidesa incòmoda, que era víctima de la seva pròpia obediència: de la manera com s’havia maltractat a si mateix per convertir-se en un ciutadà impecable.
Els mesos següents van ser una lenta caiguda cap a la transparència. A la feina, va notar que ja no el miraven als ulls, sinó a un punt indeterminat al centre del seu cap, com si la seva presència fos massa difusa fixar-la. En afaitar-se, el mirall li retornava una imatge velada que semblava trobar-se darrere d’un vidre entelat. Era més que cansament: el David estava deixant d’existir perquè ja no sentia res. El costum l’havia devorat.
La revelació va arribar una tarda grisa, mentre caminava cap al garatge. En doblar una cantonada, un home trastocat, per la fam o l’alcohol, es va desplomar davant seu entre sanglots, pres d’un terror pur davant d’una al·lucinació invisible. El David es va aturar. Va observar el tremolor de les mans, la suor freda, la violència de la desesperació.
Va ser un xoc de realitat. El fàstic i la nàusea que li va provocar aquella escena van actuar com un reactiu químic sobre la seva pròpia carn. Llavors, va sentir una estrebada violenta al pòmul esquerre. Instintivament va córrer cap al vidre d’un cotxe aparcat. En aquell reflex, el seu rostre va recuperar per uns segons la duresa de l’os i la profunditat de la mirada. Aquell instant va ser suficient per trencar la indiferència en què s’havia enfonsat. I va comprendre quelcom inquietant: només a través de la degradació aliena podia recuperar la seva pròpia forma, com si necessités recórrer a la duresa del món per no dissoldre’s en el no-res.
A partir d’aquell moment en David va començar a freqüentar les cantonades de la ciutat amb la urgència d’un addicte; espais on el vernís de la civilització s’esquerdava. A les nits recorria bars marginals, observant la violència del seu entorn a sota l’eufòria tèrbola que li provocava l’alcohol. Constantment s’abocava a la misèria més crua —la humiliació de la súplica, l’olor d’orina, el plor d’una dona darrere una porta escantellada— perquè només aquell contrast li retornava el contorn.
Però l’efecte era breu. Amb el temps, fins i tot aquelles vides devastades van perdre la capacitat de commoure’l. La misèria es va convertir en un paisatge tan inert i monòton com el jardí de casa seva. Aleshores el vertigen es va fer més profund: havia arribat a dependre d’aquella mala vida per sentir alguna cosa, però ni tan sols això aconseguia ja retenir-lo dins del món.
Aquella nit, la boira mental era absoluta. En entrar al dormitori, en David va sentir que les seves mans eren inconsistents, com si fossin fum. El seu rostre ja s’havia dissolt completament. Llavors va veure l’Elena dormint. Ella representava la culminació del seu buit: la companya d’una vida que ja no significava res. La va observar; ella encara respirava amb la pesantor dels qui continuen vius. Ell, en canvi, era incapaç de sentir la solidesa que hauria d’oferir-li el terra.
Dominat per una urgència primària, es va apropar al llit. Necessitava que passés alguna cosa, alguna cosa tan irreversible que la realitat no pogués tornar a ignorar-lo.
Quan les seves mans van envoltar el coll de la seva esposa, el món va recuperar el seu pes. L’Elena es va despertar i el terror que va inundar els seus ulls va ser l’experiència més intensa que el David havia sentit en vint anys. No va apartar la mirada. Va beure d’aquell pànic com un home assedegat al desert. Amb cada espasme, amb cada rastre d’agonia que deformava aquell rostre, el seu es tornava més nítid, més humà, més cruelment real.
El silenci que va seguir a la mort de l’Elena va ser diferent de tots els anteriors. Era un silenci dens, carregat d’absència.
En David es va aixecar i va anar al mirall del bany. Va encendre el llum. L’home que el mirava era un desconegut d’una bellesa aterridora. Les seves faccions semblaven esculpides amb una precisió nova; els seus ulls brillaven amb la lucidesa de qui ha travessat una frontera definitiva.
Havia deixat de ser una víctima. Es va ajustar la jaqueta del pijama, net i restablert. L’endemà, quan arribés la policia, veurien un home destrossat, però el veurien amb una claredat absoluta. Per fi, després de tant de temps, el David tenia un rostre que el món no podria oblidar.
Imatge: ELISABET SALVAT GARCIA
IV Premi de Relats Juvenils de Misteri Jordi Tiñena-TDB
Actualitat del Festival de novel·la criminal Creixell.Crims
Relat guanyador de la
Categoria 1r-2n BAT
