EMMA ALMORIL EGEA
Enmig d’una nit fosca se sent un crit, sembla una nena plorant. Un cotxe s’atura, el soroll sembla que vingui del mig del bosc. Dos nois baixen del cotxe atemorits per aquell soroll esgarrifós. Un, corre directe cap endins del bosc i l’altre l’espera a prop del cotxe, vigilant que no s’apropi ningú.
Passa una bona estona i el seu amic no apareix, ja no s’escolten no crits ni plors. Corre cap al bosc a la recerca del seu amic. S’endinsa a la boira fins a trobar una petita cabana de fusta aïllada. Semblava molt antiga, feia temps que no hi vivia ningú, allà. Va entrar i gairebé no hi havia res. Va veure a terra una fotografia d’una nena petita vestida com una nina antiga, amb els cabells rinxolats amb un llaç i a la mà duia un os de peluix. Darrere es podia llegir: Clara 1846. Hi havia més coses escrites, però amb el pas del temps s’havien anat esborrant.
Al final del menjador es veien unes escaletes de fusta trencades. Es podien observar petjades recents de fang. Les va seguir pensant que eren del seu amic. Va pujar les escales amb molta cura. A terra, es veia un camí d’unes gotetes fosques. Va resseguir-les fins a arribar a una petita habitació, molt fosca i amb taques d’humitat a les parets. Ja no es veien les petjades i, en canvi, les gotes seguien. Conduïen fins a un armari. Es va apropar a l’armari i el va obrir molt a poc a poc. A terra estava el cos del seu amic envoltat d’un toll de sang. I penjat d’una corda, dalt de l’armari, el seu cap. Mai havia vist una escena semblant a la d’aquella nit. Va sortir d’aquella habitació el més ràpid possible, però al baixar l’escala, un esglaó es va trencar per la meitat i se li va quedar el peu dins. No podia treure’l. De cop i volta es va sentir una rialla i va aparèixer un esperit, semblava la nena de la fotografia. Duia el vestit trencat i tacat de sang, els cabells despentinats i amb fulles, i el mateix os de peluix de la imatge però sense cap i amb cotó fora del cos. Va dir:
-Em dic Clara i vivia en aquesta cabana. Un dia, seguint una papallona, vaig allunyar-me de casa. Vaig anar a parar a la via del tren. No me’n vaig adonar i el tren se’m va tirar a sobre. Aquell dia, sense adonar-me’n, la meva vida va finalitzar.
Després d’uns vint minuts vaig despertar al costat del meu cos sense vida. Em sortien els budells fora del cos i només es podia veure sang. Em vaig espantar i vaig sortir corrent cap a casa meva. En entrar, vaig veure el meu pare assegut a la butaca del menjador i vaig adonar-me que no em podia veure. El vaig cridar i també vaig intentar tocar-lo, res funcionava.
Va passar una setmana i em vaig adonar que ningú em trobava a faltar. Diria que estaven millor sense mi. Vaig planejar matar els meus pares i el meu germà i vaig executar el meu pla. Primer, el meu germà. El vaig apunyalar més de vint vegades mentre dormia. A la meva mare la vaig esquarterar en trossets molt petits i la vaig donar com a menjar als llops del bosc.
I al meu pare el vaig cremar viu al llenyer del pati….I el pròxim… seràs tu!
El noi va intentar sortir, però era impossible. Va cridar demanant ajuda però no hi havia ningú.
Ningú va saber res més d’aquells dos nois. Només van trobar el cotxe buit al voral de la carretera.
La Clara seguiria fent-ne de les seves. Ningú sortiria viu d’aquella cabana.
Imatge: ELISABET SALVAT GARCIA
IV Premi de Relats Juvenils de Misteri Jordi Tiñena-TDB
Actualitat del Festival de novel·la criminal Creixell. Crims
Relat guanyador de la
Categoria 1r-2n ESO
