ELISABETH HURTADO MUÑOZ
Et semblarà tot plegat una bogeria, sobretot pel fet de com he pogut comunicar-me amb tu. Això és una altra història. Com bé deus suposar nosaltres no tenim la tecnologia necessària per viatjar en el temps, però resulta que un dels vigilants del govern, que sovint vigila la nostra zona, va caure i es va donar un cop al cap. Va morir a l’instant. Per sort va morir fora de la nostra zona, sinó ens haguessin investigat, però jo estava buscant llenya pel bosc i me’l vaig trobar.
Al principi em vaig espantar, però després vaig veure que estava mort. En poc més d’un minut ja el venien a buscar i em vaig amagar tan de pressa com vaig poder. Una nau funerària se’l va emportar de seguida, va analitzar la causa de la mort i l’escena del crim en dos minuts i van determinar que havia estat un accident. Dos robots el van agafar i també es van emportar la seva motxilla, però no vam veure un petit artefacte que havia caigut de la bossa i havia rodolat per una pendent uns quants metres enllà. Un cop van haver marxat, el vaig agafar. Era una petita càpsula amb un botó. El vaig prémer i resulta que obria un petit forat negre que et permetia enviar coses a través del temps i un holograma digital per configurar l’enviament. Vaig tornar a prémer el botó i el forat es va tancar.
No sé quantes vegades ho podré fer servir, però la meva àvia em va dir que la primera vegada que vas començar a tenir al·lucinacions, havia estat una tarda d’un dilluns d’octubre de quan tenies quaranta-sis anys. Se’n recordava perquè just la setmana següent feies els anys i aquell dia vas venir dient coses molt estranyes, de que havies trobat un missatge secret en una ampolla a la platja i que havies de canviar el futur. He enviat el missatge dues vegades, però sembla que han anat a dimensions alternatives i no he obtingut resposta.
Si aquesta vegada sí que t’arriba el missatge només et demano una cosa. Quan tingui dos anys, treu-me les veus i treu-li també a la meva germana. En el meu futur, només em vas poder salvar a mi. Ella va quedar atrapada. No et puc
demanar res més. Simplement que visquis la teva vida i siguis feliç. Jo soc feliç, però em dol veure la Clàudia així. No pots arreglar el món, i si ho expliques ningú et creurà i et tancaran abans que jo hagi nascut. No intentis frenar l’avenç de la tecnologia, no intentis convèncer a més gent de quin és el perill ni quin és el camí correcte. De fet, quin és el camí correcte?. Però salva a la meva germana petita d’una vida sense sentit. Només tindrà mesos quan jo tingui els dos anys i la mare sempre estava amb ella, així que hauràs d’idear un pla per salvar-nos a totes dues abans que et tanquin.
Quan acabis de llegir el missatge torna’l a posar a l’ampolla, però fica el teu anell. Així sabré que el missatge t’ha arribat.
Moltes gràcies per donar-me la llibertat.
T’estimo,
Jana.”
Vaig deixar caure el missatge i em vaig quedar en xoc. No sé si vaig estar mitja hora o tres quarts sense moure ni un múscul. A quarts de sis em va entrar una trucada.
Amb greus dificultats i com si em despertessin d’un somni profund, vaig treure el mòbil de la butxaca i vaig contestar.
– Digui?
– Ei Emma, aniràs tu a buscar a les nenes?
Era el Marc. Les nenes! S’havien de recollir de les extraescolars a les sis a la Pobla de Montornès.
– Em… No puc Marc, no crec que arribi a temps, pots anar tu?
– D’acord, ja baixo a buscar-les.
Vaig penjar.
Encara estava petrificada… No sabia que fer… No era cap broma. Tot allò semblava tan real i a la vegada tan inversemblant.
Vaig fer el que la meva besneta em va demanar. Vaig treure’m un dels dos anells que portava. El vaig ficar a l’ampolla, vaig ficar el missatge, vaig tancar l’ampolla
i la vaig llençar amb totes les meves forces perquè no es quedés a prop de la vorera.
Encara em vaig quedar una estona asseguda a la sorra, observant l’ampolla, fins que en un moment donat va desaparèixer. No es va enfonsar, sinó que simplement va desaparèixer.
Em vaig aixecar, vaig anar cap a casa i vaig continuar amb la meva vida, aparentant normalitat, però totalment atordida.
L’endemà vaig anar a veure a ma mare, que també tenia principis d’Alzheimer i li vaig explicar el que m’havia passat. Ella no em va creure.
També els ho vaig explicar a les meves filles. Em van seguir el joc, com si fos una aventura misteriosa tot el que m’havia passat, però per elles era un joc simplement. Només eren nenes, què esperava?
Vaig decidir no explicar res més, gaudir de les meves filles i de la meva família, valorar cada dia més el moment present i les coses senzilles, defugir de la tecnologia, tot i que llegia molt sobre estudis científics i avenços en les teories de la física, els forats negres, les partícules o l’existència de dimensions paral·leles. Vaig continuar escrivint, aventures extraordinàries de planetes llunyans, de viatges en el temps, de misteris sense resoldre i puc dir que vaig ser feliç fins al dia que em van tancar a la residència per agredir a les meves dues besnetes.
Imatge: VÍCTOR CENTELLES
Requadret
Relat distingit amb un accèssit en el VI Premi de Narrativa curta Far de la Torre-Torredembarra Actualitat en categoria adulta.
