ROSALIA CIURÓ
Quan ja feia més de mitja hora que havien deixat de comptar, vaig sortir d’entre els llençols blancs estesos a l’eixida.
– He tornat a guanyar!- vaig cridar orgullosa. Però ja feia estona que les meves germanes havien perdut l’interès pel joc i havien marxat vés a saber on.
Aquell matí, amb l’orgull ferit per la poca importància que sempre donaven a les meves victòries, vaig fugir d’aquell petit pati amb llàgrimes als ulls, cap a un destí desconegut… Un indret que sense saber-ho, em canviaria la vida.
Abans de continuar amb aquesta història, crec que hauríeu de saber quatre coses sobre mi.
Visc en una casa petita, d’un poble que s’ha anat fent gran i em dic Rita, el diminutiu de Margarida, aquella flor amb el centre groc i els pètals blancs, com les meves dues ales.
Sóc la papallona més avorrida que us pugueu imaginar. Les meves germanes, d’ales àgils i lluents amb puntets de mil colors, sempre m’han fet sentir diferent i potser per això, sempre he viscut mig amagada, convençuda que si un dia em descobríssiu per casualitat, ni tan sols em perseguiríeu per veure’m de més a prop.
De fet, potser em confondríeu amb un insecte qualsevol i bellugaríeu els braços com dues aspes de molí per fer-me marxar ben lluny.
La meva vida va canviar un matí de primavera, just en el precís instant que us he començat a explicar aquesta història.
En veure que m’havien tornat a deixar sola entre els llençols vaig decidir volar…
Volar ben amunt! Escapar-me d’aquella eixida humida i deixar-me enlluernar pel sol d’aquells primers dies de maig.
Vaig volar per sobre les teulades i xemeneies de Torredembarra, lluny del laberint de carrers i el brunzit dels cotxes que em feien trontollar les ales. El vent em va portar fins al lloc més tranquil del poble, un indret ple de plantes i animals de tots colors, des de la sorra més clara fins al gripau més fosc… Aquell lloc em va semblar únic, gairebé màgic, i vaig quedar-me voletejant sobre una muntanyeta de sorra fina, amb el pressentiment que alguna cosa molt especial estava a punt de passar.
Tot d’una, caminant a poc a poc, aixecant les potes amb compte com qui té por d’esclafar un ou, un animal de plomes grises es va acostar a mi i es va presentar:
Jo sóc el Bernat pescaire.
Sóc el rei dels Muntanyans
i si tens algun problema
deixa’l a les meves mans.
– Doncs potser sí que tinc un problema. Mira les meves ales. Has vist que blanques són? Diuen que sóc l’animal més avorrit del món! – vaig gosar dir-li a aquell desconegut.
El Bernat pescaire es va rascar les seves plomes grises amb el bec i uns quants segons més tard, va aixecar el cap i em va dir:
– Tinc uns quants amics que per aquí deuen rondar, que ben segur, et podran venir a ajudar.
I va ser amb aquestes paraules que el Bernat pescaire, seriós i elegant com ell sol, va girar cua i va desaparèixer aiguamolls enllà.
Quina podia ser la solució que havia trobat? Funcionaria de veritat? No en tenia ni idea, només podia quedar-me quieta i esperar…
Havia passat poca estona, quan el Bernat pescaire va tornar acompanyat de quatre animalons ben curiosos.
La primera a acostar-se va ser una sargantana amb la cua de color vermell, em va mirar de dalt a baix, tota encuriosida i es va presentar així:
Jo sóc la sargantana cua-roja,
dels aiguamolls la més presumida
i algunes veus asseguren
que prenc el sol tot el dia.
M’han dit que les teves ales
no t’agraden prou.
Em va passar el mateix
quan jo vaig sortir de l’ou…
Amb una cua tan vermella
em feia vergonya sortir.
Però amb el temps m’he fet famosa
I tots em volen veure a mi!
La sargantana es va aturar uns segons i mentre caminava lentament fins al petit estany envoltat de joncs que s’estenia davant nostre, li vaig sentir dir:
– Tot i que no duc cap pinzell, jo et puc pintar de vermell.
Només vaig tenir temps de veure com aquell petit rèptil es mullava la punta de la cua a l’aigua, perquè tot d’una va esquitxar-me de mil gotes vermelles que anaven caient sobre el fons blanc de les meves ales… Quedaven precioses!
Encara no m’havia tret les quatre gotes que m’havien entrat als ulls, que vaig sentir una veu greu, com de gripau constipat, que em parlava així:
Jo sóc la granota verda
i tot i que no tinc cap pressa
algun dia em faran un petó
i em convertiré en princesa.
Sempre he pensat que els contes
acaben tots ben igual
i vull entrar en un d’ells
per poder canviar el final.
Quan ja m’hagi transformat
i el príncep m’agafi les mans,
m’acostaré a ell per dir-li…
“Ho sento noi, tinc altres plans”
Sense parar de riure, imaginant aquell final rocambolesc que devia fer anys que planejava, va aconseguir respirar uns segons per tornar al tema que ens ocupava:
– Jo no sóc pas cap experta, però et puc fer alguna sanefa verda.
La granota va mullar una de les seves potes dins l’aigua i va dibuixar-me quatre sanefes verdes a les ales. Qui ho hauria dit d’aquell animal esbojarrat que seria capaç d’estampar aquells detalls gairebé perfectes sense trontollar-li el pols ni un segon.
Les presentacions no s’havien acabat. No us penseu. La cosa anava per llarg, perquè tot d’una vaig veure el bec d’un ànec obrint-se pas entre els joncs, Avançava lentament, caminant amb poca traça, aguantant l’equilibri sobre les seves enormes sabates de bussejador. M’imagino que per guanyar temps va començar a parlar abans d’arribar fins on era jo:
Jo sóc l’ànec collverd
i diuen que sóc vergonyós,
és per això que quan veig turistes
m’espavilo a tocar el dos!
No m’agrada parlar massa,
sóc discret i introvertit.
Obro el bec de tant en tant
per menjar-me algun mosquit.
És per això que amb els anys
de tots sóc el més discret
i tothom confia en mi
si els hi cal guardar un secret.
Crec que l’ànec collverd havia batut el rècord de paraules en un dia, perquè els seus companys l’observaven amb la boca oberta i sense parpellejar. I ell, endut per l’eufòria del moment, encara va continuar:
– Jo de pintar en ser molt poc… Però et puc fer taques de groc!
L’ànec va mullar-se el bec a l’aigua i va escampar-me unes quantes taques de color groc entre els puntets vermells i les sanefes verdes. Ni el quadre del millor artista hauria pogut igualar aquella obra d’art! Si ho veiessin els de casa… Com ressaltarien ara les meves ales enmig dels llençols blancs de l’eixida!
L’últim a acostar-se va ser un ocellet de color blau, que de tant petit com era va xiular fort per fer notar la seva entrada a la reunió d’animals més curiosa que hàgiu vist mai. Va reposar el vol sobre una duna i es va presentar així:
Jo sóc l’ocell blauet
de tots el més eixerit.
Ser cantar, ballar i fer riure
com un artista de circ.
Aquí als Muntanyans
Jo ja ho sé… Sempre s’ha dit
que dels animals que hi viuen
jo en sóc el més petit.
Pro amb el temps m’he adonat
que això és tot un avantatge,
d’un conadell en puc fer
una pista d’aterratge.
– Així que tot té solució, no et preocupis papallona, si us plau… Jo et resseguiré les ales de blau.
El Blauet es va treure una ploma blava i la va sucar dins l’aigua. Llavors va resseguir-me les dues ales de color blau, com qui emmarca un quadre abans de penjar-lo a la paret… I per primer cop en molts dies vaig sentir-me feliç.
Qui m’ho havia de dir, ves per on, que aquell matí em convertiria en la papallona de colors més bonica del món!
Vaig donar les gràcies al Bernat Pescaire i als seus amics, els hi vaig fer un petó menut de papallona i plena de curiositat per saber com havia quedat aquella obra d’art, vaig volar fins al bell mig dels aiguamolls… I allí, ben reflectides en aquella aigua que semblava un mirall, vaig veure les dues ales pintades de colors. Eren precioses!
Quan em vaig tornar a girar enrere abans d’enfilar el camí de tornada a casa, aquells cinc animals encara em perseguien amb els ulls sense intercanviar paraula. La sargantana orgullosa de la seva cua color de síndria, La granota amb aquell somriure trapella, imaginant el final inesperat del seu propi conte, l’ànec guardant silenci, amb la calma dels que saben guardar secrets, i l’ocell blauet, eixerit com ell sol, fent del seu món un univers enorme ple d’amagatalls i pistes d’aterratge imaginàries. Semblaven tan especials, eren tan… DIFERENTS!
I de cop i volta ho vaig entendre tot, com si les peces d’un trencaclosques per fi encaixessin a la perfecció. Les seves diferències els feien únics i especials, com les meves antigues ales blanques, que tot d’una enyorava, perquè no eren com les altres, avorrides i normals, les meves eren com dues boles de neu, francament úniques i ORIGINALS!
Sense pensar-ho dos cops, vaig capbussar-me dins l’aigua fins a quedar-me envoltada d’un enorme cercle de colors i en vaig sortir altre cop amb les ales netes, sense rastre dels colors que m’hi havien estampat.
Ara sí, la sargantana, la granota, l’ànec i l’ocell, em miraven assentint amb el cap, per indicar-me que la meva decisió era just l’encertada. Em van poder veure desaparèixer aiguamolls enllà somrient orgullosa, fent volar els meus petits llençols blancs pel cel de Baix a Mar…
Qui els hi havia de dir ves per on, que aquell matí coneixerien la papallona blanca més bonica del món.
Imatge: Víctor Centelles
Rosalia Ciuró Marquès ha guanyat el 3r premi Far de la Torre-Torredembarra Actualitat en la modalitat infantil per l’obra ‘Llençols blancs”
