El nou Institut Torredembarra compleix 25 anys

JORDI SALVAT

El 21 d’abril de 1996 el conseller d’Ensenyament de la Generalitat, Joan Maria Pujals, inaugurava el nou Institut Torredembarra. Després de setze mesos d’obres i una inversió superior als 700 milions de pessetes -més de quatre milions d’euros-, entrava en servei a dalt de tot de l’Avinguda Sant Jordi un equipament tan esperat com necessari per a la capital del Baix Gaià, ja que feia anys que l’edifici construït a finals dels vuitanta a l’altre extrem d’aquesta avinguda havia quedat petit. Tenia una capacitat per a 750 alumnes procedents de Torredembarra i altres localitat del Baix  Gaià i una plantilla de 52 professors.

Hem volgut parlar amb quatre persones que encara estan en actiu a l’Institut Torredembarra i que van viure el trasllat i l’entrada en servei del nou edifici, del record que en tenen d’aquest canvi i de l’evolució de l’ensenyament secundari al nostre municipi. Són els professors Jordi Cortiella, Marisol Francesch i Montse Antich i el conserge, en Xavier Folch.

Construcció i trasllat

En Xavier Folch portava ja deu anys com a conserge, des que el curs 1985-1986 va obrir a l‘antiga fàbrica de la Laik una secció de FP depenent de l’Institut Comte de Rius de Tarragona, l’embrió de l’Institut Torredembarra. Recorda que van treballar amb molta il·lusió els plànols del nou centre amb la directora durant l’inici la construcció, la Teresa Casals, i qui la va rellevar com  a màxim responsable del centre durant el trasllat, en Lluís Català. Hi havia una comissió de seguiment formada per Català, el professor Marià Matarranz, un pare d’alumnes, Luis Sicilia, i el mateix Folch. Van treballar per fer aportacions i millorar l’edifici i fer visites de seguiment cada dijous, veient com anava creixent, entre el novembre de 1994 i febrer de 1996. “Ho vam viure amb molta il·lusió i moltes esperances”, recorda Folch. També eren continus els contactes amb l’arquitecte, Josep Maria Llinàs (Castelló, 1945), el mateix que uns anys més tard també ho va ser del Far de Torredembarra.

En Jordi Cortiella va arribar a l’Institut Torredembarra el curs 1992-1993 i, a més de professor de matemàtiques era el cap d’estudis durant el trasllat. Explica que el trasllat es va fer a finals de març, aprofitant les vacances de Setmana Santa. Reconeix que estava “espantadíssim” perquè no sabia com aniria aquest procés, però que tant tots els professors com l’Ajuntament s’hi van involucrar molt. “Pensava que seria més maldecap del que va ser. En tinc bon record del trasllat. És veritat que desembalar les caixes va durar mesos”, recprda Cortiella. El trasllat de la biblioteca, amb centenars de llibres, va ser especialment laboriós i ho coordinava Marisol Francesch. Montse Antich, que portava a Torredembarra des del curs 1991-1992 com a professora de llengua castellana, comenta que el grup de professores que treballaven en el trasllat de la biblioteca s’autodenominaven les “superdones”: “Les caixes de cartró se’ns obrien del que pesaven els llibres. Vam riure i vam xerrar molt.”

L’adaptació al nou espai

“Era un edifici xulíssim i feia molt de goig venir, però amb l’entrada en servei vas veient pros i contres. No és un edifici especialment funcional com a centre educatiu. Fa fred, és obert. I també vam tenir el problema que al cap d’un any vam engegar el nou sistema educatiu i la convivència entre l’antic i el nou va ser una mica difícil, però ens hi vam adaptar perquè hi havia gent molt treballadora, amb moltes ganes i molta empenta”, comenta Marisol Francesch, que formava part del professorat de l’Institut Torredembarra des del curs 1990-1991 i ensenyava llengües clàssiques.

Folch reconeix que l’adaptació va ser una mica difícil, sobretot pels espais oberts que caracteritzaven nou edifici, però també recorda que tot era nou i disposaven de tallers i aules d’informàtica que a l’antic edifici havien quedat petits o ocupats per aules. I és que amb el nou institut van deixar enrere el barracons amb classes de quaranta alumnes apretats i amb el canvi tenien aules on n’hi cabien més. Les condicions van millorar molt.

Els alumnes dels noranta

“L’alumnat d’aquella època era molt diferent. El món ha canviat. Vivien molt al poble i presumien molt de poble. Ara són més de la globalització. Els d’aquell temps eren capaços d’explicar-te qualsevol coses que passessin de seu entorn i els d’ara viuen en un altre món. També tenen el seu encant. Als d’abans se’ls podia encantar més ràpid. No és que fossin uns il·lusos, però els d’ara costa més”, explica Antich. “Quan vaig arribar a Torredembarra éreu 6.000 habitants i ara n’hi ha 17.000. Més de 10.000 habitants més ho hem notat a l’institut. De parlar de coses de Torredembarra a gent que no sabia que era”, Cortiella.

“Els alumnes han anat evolucionant de la mateixa manera com he evolucionat jo. Cada època té les seves coses. La manera de parlar, de vestir-se, de relacionar-se entre els alumnes ha canviat. Dels alumnes n’aprenc”, comenta Folch i Francesch hi coincideix: “Estàs en contacte amb gent jove que ve de molts llocs i que té moltes experiències a casa. No hi ha només la part acadèmica, sinó que vius moltes situacions familiars. Això també t’ajuda a créixer com a persona i adquirir una visió del món més oberta. És una professió que ens dona molts valors.”

Arriba l’ESO

L’Institut Torredembarra va ser dels primers centres de secundària de Catalunya on es va implantar l’ESO. Va ser en el segon curs a les noves instal·lacions. Folch assenyala que van passar de treballar amb alumnes els més petits dels quals tenien 13 anys a treballar amb alguns d’11 anys i això va ser un gran canvi: “Va costar adaptar-nos mentalment al principi, perquè als de primer i segon d’ESO els veiem de Primària.” “Era difícil lidiar amb alumnes de diferents nivells en una mateixa aula”, comenta Francesch. Folch expressa els dubtes si era millor el sistema anterior o l’actual.

“Abans, als catorze anys, hi havia un 40% que feien el BUP, un 40% que feien FP i un 20% que es posava a treballar. Ara tenim el 100% i educativament veus que el nivell és inferior”, Cortiella. Per la seva banda, Francesch considera que en els inicis del nou institut els alumnes eren més madurs i ell nivell d’exigència era més alt i ha anat baixant. “Cada cop costa més que els alumnes treballin”, afirma.

En aquella etapa funcionava com a dos instituts diferents en un sol edifici, amb vuit grups de primer d’ESO. “Ens vam organitzar amb dos instituts de quatre, amb professors que estaven amb els grups A, B,C i D i els altres de la E a la H. “Van ser uns anys molt durs perquè fèiem de tot”, recorda Antich.

Els cicles formatius van anar tots al segon institut, el Ramon de la Torre, primer a l’antiga fàbrica de la Laik i després al nou edifici del barri de Clarà. A l’Institut Torredembarra es van quedar els vuit grups d’ESO Batxillerat. “Érem l’institut de secundària més gran de Catalunya en aquest període. A Tarragona hi havia instituts més grans, però encara no fèiem la ESO. Nosaltres van començar dos anys abans”, recorda Cortiella. “Teníem una gran oferta de crèdits variables. No sé ni com treballàvem”, recorda Antich. L’Institut Ramon de la Torre es van quedar dos línies d’ESO, bàsicament alumnes de Roda de Berà i Creixell.

Mòbils a l’institut?

A l’Institut Torredembarra han hagut de prohibir el telèfon mòbil des de fa dos anys per l’ús abusiu que en feien els alumnes. Ara el tenen desat. La qüestió és que no el veiem que no sigui visible per als professors. “L’ús del mòbil és bo, però no l’abús. I ens trobem que la majoria de l’alumnat no sap la diferència entre ús i abús. Els veies al pati assentats un al costat de l’altre amb el mòbil sense dir-se res. Però els professors a vegades diuen que el portin perquè faran una activitat amb  el mòbil”, explica Cortiella “La tecnologia ens ha ajudat a fer les classes més amenes. És molt més divertit quan parles de faltes d’ortografia buscar el Twitter d’un famós. Té una part molt interessant”, comenta Antich.

Per la seva banda, Francesch indica que han patit problemes seriosos a l’institut amb un mòbil pel mig, com baralles. “Pot ser una educativa, però sobretot els alumnes la tenen més interioritzada com a eina social”, afirma la professora, que recorda com a la primera dècada dels 2000 va arribar el Messenger a les aules i van haver d’organitzar xerrades perquè els alumes aprenguessin a fer-ne un ús adequat i gestionar-ne la dependència.

Alumnes i fills d’alumnes

“A mi em porta bons records quan veig un alumne que és fill d’un altre alumne que he tingut. Penso en el seu pare o la seva mare. M’agrada. Sembla que el nen, com que ho sap, a classe es porta més bé. Una classe amb fills d’exalumnes és més tranquil·la”, comenta Cortiella rient. “Com ens perceben a nosaltres és el que encomanen als seus fills. M’ha dit la meva mare que tu eres…”, afegeix Antich, que assenyala que la seva relació amb els alumnes continua sent la mateixa que fa 25 anys, però potser ara una mica més de “marona. “Jo no noto diferència. Abans en els alumnes veia el nen i que jo fa quatre dies feia el mateix i ara els veig com els meus fills. Sobretot amb els petits fas més de pare”, apunta Cortiella.

“Ja fa il·lusió quan un alumne acaba l’institut i te’l vas trobant de tant en tant i veus que se’n surt, les coses li van bé i te n’alegres. I de cop i volta veus que arriba i ve a matricular el seu fill. Ja? No pot ser! I fa molta il·lusió”, explica la Francesch. “Moltes vegades et venen cohibits els alumnes de primer d’ESO i et diuen: te’n recordes del meu pare o la meva mare, que van estudiar aquí? Records de part seva. I fa il·lusió”, comenta Folch.

Mirant el futur

És molt lluminós, amb molt de vidre, estalvi energètic amb bones vistes. Són punts a favor de l’actual Institut Torredembarra que assenyala Folch, però apunta que amb diners sobre la taula faria algunes reformes. “La gent quan ve de fora, per exemple a fer una conferència i els passeges per l’institut, queda emmirallada i li agrada molt”, afirma Antich, que coincideix amb Francesch en el fred a l’hivern com un dels grans hàndicaps a causa de l’estructura oberta de l’edifici, però amb el bon temps és molt agradable treballar-hi. “A mi m’ha agradat sempre aquest edifici i és adaptable a les coses que puguin aparèixer”, considera Cortiella. Ser un edifici obert ha fet que hagin pogut afrontar millor l’adaptació a la Covid-19, tot i que ha obligat a fer una feina ingent l’equip directiu i consergeria. D’experiència no els en faltava.

Un edifici lluminós al voltant d’un gran pati central

L’Institut Torredembarra es troba dalt d’un turó situat al límit de la població, amb bones vistes en totes direccions. El plantejament de l’edifici, obra de Josep Llinàs,  com un volum de planta quadrada amb un gran pati central respon a aquestes condicions. Aquesta disposició permet també una correcta relació entre els passadissos i els llocs de treball. L’escola s’apropia de les qualitats de l’indret tancant una part exterior en un pati, de manera que guanya lluminositat, bona temperatura i assolellada.  Si bé el seu volum compacte permet distingir l’escola de les edificacions dels voltants, trenca el caràcter monolític del volum mitjançant l’annexió d’un cos d’una sola planta cap a la zona de l’accés.

Foto: D’esquerra a dreta, Xavier Folch, Marisol Francesch, Montserrat Antich i Jordi Cortiella. / CAROL CUBOTA

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevistem Santi Segalà, cap de l’àrea de Predicció Meteorològica del Servei Meteorològic de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This