Joan Ciuró: “Seguiré pintant fins que en tingui ganes””

JORDI SALVAT – Torredembarra, 8/6/2020

Joan Ciuró, conegut artísticament com Ciuró Gatell, va complir 80 anys el passat mes de maig. Amb ell hem volgut repassar la seva trajectòria vital i els més de 60 anys dedicats a la pintura i conversar sobre el món de l’art, que ha sabut combinar amb la seva família i la feina.

Has pintat més durant el confinament?

He llegit més, però he pintat menys. En la pintura has de tenir un objectiu, i un projecte que tenia al final no s’ha pogut fer. He pintat menys.

Però has seguit pintant.

He estat treballant, perquè no cal tenir un paisatge al davant. Pots treballar a partir d’una fotografia. Amb una de les primeres sortides amb el desconfinament, per Babilònia, vaig trobar un camp de roselles fantàstiques. I ara estic treballant en un quadre de gairebé dos metres.

I quan pintes?

Normalment al matí, tres o quatre hores, en un petit estudi que tinc a casa. Sempre amb música de fons. Música clàssica, però també Serrat, Llach o Maria del Mar Bonet.

La música ha tingut un paper important en la teva vida.

Als set anys vaig començar a estudiar música a les monges, amb sor Genara. Als nou anys els meus pares em van comprar un violí que costava mil pessetes i amb el Lluís Batet vam començar a aprendre música amb l’Anton Martí. Un bon mestre. Però amb 15 o 16 anys vaig deixar la música. És una edat difícil. Va ser un disgust per als meus pares. Ja tocava el saxo a l’Orquestra Montecarlo llavors. Com més gran em faig, més trobo a faltar no haver-me dedicat a la música.

I com arribes a la pintura?

Als 14 anys vaig començar a treballar a les Ceràmiques Valls i vaig anar a estudiar a l’Escola d’Art de Tarragona. Quan en tenia 18 vaig guanyar un premi juvenil de pintura. El diploma, el trofeu i les 4.000 pessetes del premi recordo que me’l va entregar un ministre franquista a l’Escola del Treball. Vaig estudiar a l’Escola d’Art fins als 21 anys, quan vaig anar a la mili. Allí vaig tenir el darrer contacte amb la música, tocant a la Banda d’Infanteria de Marina.

L’any que ve farà 50 anys de la teva primera exposició, amb en Nicolau Amate.

Sí, en guardo molt bon record. Amb en Nicolau vam ser molt amics, des que treballàvem junts a les Ceràmiques Pujol. La vam fer a la sala d’exposicions de La Caixa i després al Sindicat d’Iniciatives i Turisme de Tarragona i al Centre de Lectura de Reus. Abans vaig participar en diverses exposicions col·lectives. Ser seleccionat per estar en exposicions com les del Saló de Maig o el Palau de la Virreina, al costat d’artistes com Subirachs, ja era per estar content.

I després vas entrar en el circuit de les galeries.

Va ser el 1982, quan l’Enric Arimany va veure la meva pintura i em va proposar exposar a la seva sala del carrer August de Tarragona. Al cap d’uns anys el Grup Escolà va comprar la Galeria Arimany i em va proposar comprar tota la meva obra. Vaig fer moltes exposicions arreu de l’Estat. Vaig estar amb ell fins a l’any 2000, quan em vaig jubilar. Les galeries són un negoci. Volen vendre, com en tot negoci, però també promocionen el pintor. A vegades l’art queda en un segon pla. La meva experiència, però, va ser positiva.

Un dia em vas dir que no t’agrada la paraula ‘professional’ en la pintura.

En la pintura no crec que es pugui dir. Hi ha molts pintors que no s’hi han dedicat plenament que són millors que els que sí que ho fan. I han viscut de la pintura. Viure només de la pintura et provoca una necessitat de pintar per vendre i vendre. I això no vol dir que pintis millor.

Mai t’has plantejat dedicar-te només a la pintura?

Quan tens una família amb tres fills com és el meu cas, no pots. Una exposició és això: exposar- te. I no saps si agradarà o fracassarà. No ho saps mai. Quan el 1979 van tancar les Ceràmiques Pujol, on treballava, tenia clar que havia de buscar una altra feina i vaig trobar la de la benzinera. La feina a torns em permetia seguir pintant i poder fer exposicions.

I amb la jubilació vas deixar el món de les galeries.

Sí. I ha estat quan millor he treballat, amb llibertat. Ara el món de la pintura encara és més complicat. Hi ha molta gent bona que surt dels estudis de Belles Arts i han tancat moltes galeries, com l’Arimany. La decoració de les cases ha canviat i la gent pensa ara en altres coses, com viatjar.

Quina pintura t’agrada més?

M’agraden tots els estils. Per a mi, hi ha tres classes de pintors: aquell que en sap i m’agrada, aquell que és bon pintor però no m’agrada i el que no té ni idea de pintar. M’agrada Joaquim Mir i també Isidre Nonell. M’encanten els pintors impressionistes, com Monet i Degas. I també m’agrada Miquel Barceló. N’hi ha altres que no m’agraden, però els respecto. Em considero un pintor colorista, però he anat canviant d’estil.

I amb 80 anys continua pintant.

M’agrada pintar. Potser ara pinto menys, perquè no tinc un objectiu. I perquè ja soc gran. Pinto al matí a la tarda vaig a un tros de terra que tinc. Però seguiré pintant fins que en tingui ganes.

Foto: Joan Ciuró pintant a l’estudi de casa seva. / JOAN CASAS

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevistem Santi Segalà, cap de l’àrea de Predicció Meteorològica del Servei Meteorològic de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This