La vigilant silenciosa que vetlla per la seguretat al port
La seva presència discreta, però decisiva, ajuda a sostenir la seguretat d’una infraestructura crítica que mou tones de mercaderies, coordina milers d’accessos diaris i funciona com una autèntica ciutat paral·lela
REDACCIÓ – Tarragona, 23/05/2026
La sala de control del Port de Tarragona mai no dorm. És un espai amb una gran pantalla on es projecten en temps real desenes d’imatges procedents de nombroses càmeres instal·lades estratègicament que recullen qualsevol moviment que es produeix a la infraestructura. Des d’aquesta sala moderna i plena de tecnologia –ha estat renovada recentment– es gestionen cada dia emergències, operatives, serveis portuaris i un flux constant de persones i vehicles que transiten per una de les àrees logístiques més importants de la Mediterrània. I és allí, on sempre hi ha algú de guàrdia, ja que funciona amb tres torns –matí, tarda i nit– que cobreixen les 24 hores del dia, on treballa la Jéssica Linares, cap de servei de la Policia Portuària.
La seva presència discreta, però decisiva, ajuda a sostenir la seguretat i l’agilitat d’una infraestructura crítica que mou tones de mercaderies, coordina milers d’accessos diaris i funciona com una autèntica ciutat paral·lela. “Comencem el servei molt d’hora; hi ha accessos que obrir, edificis que posar en marxa, reforçar punts clau… Des de la sala gestionem qualsevol incidència que pugui sorgir al port”, explica.
Amb una veu tranquil·la, resumeix que “la nostra feina és ser-hi. Si no passa res, perfecte. Però si passa alguna cosa i no hi som o no sabem reaccionar, aleshores sí que hi ha un problema”. I per a ella aquest verb –ser-hi– conté tota la complexitat d’un lloc on tot pot passar i on res no s’ha de donar per fet. “Estar atenta. Estar preparada. Estar serena quan tot s’accelera”.
La Jéssica parla amb una senzillesa i una naturalitat que amaguen l’enorme responsabilitat que implica la seva feina. Entre pantalles, telèfons i emissores, ha desenvolupat una de les habilitats més importants per a l’èxit de la seva tasca: l’autocontrol. “La calma és essencial. No és només una virtut; és una eina de treball. Quan algú truca demanant ajuda i no sap on és, necessito treure-li la informació. D’això depèn enviar a temps les patrulles o els equips de primera intervenció”.
A vegades, tota una vida depèn de la claredat amb què es fa aquesta gestió. “Penso que aquella persona té algú que l’espera a casa. Si no actuem ràpid, potser no hi arriba. Això et dona perspectiva”. En aquest sentit, comenta que “mai no hi ha una intervenció típica o rutinària; pot ser un camió amb la càrrega sense cobrir, un vessament d’hidrocarburs o qualsevol situació inesperada. Cada dia és una aventura”.
Mentre parla, les pantalles semblen finestres obertes a un mosaic d’escenes: un operari que camina al costat d’un dipòsit, un camió que gira una cantonada, una grua que s’atura un instant… “Les càmeres són el nostre suport. Ens ajuden a identificar persones, verificar accessos o localitzar algú quan cal”, explica. I afegeix que “la coordinació amb les patrulles és fonamental i constant”.
I qui pensi que la seva feina consisteix només a “mirar pantalles” s’equivoca. “En realitat, controlem el port. No tot, perquè no tenim deu ulls, però almenys intentem mantenir un caos controlat. La idea és que tothom pugui fer el que ha de fer i que, quan passi alguna cosa, estigui atesa el més ràpidament possible”.
Tot i que ara observa el port a través d’un complex mosaic de càmeres, la Jéssica recorda clarament la primera vegada que el va veure en directe. “Les eslores, les càrregues, les mides… és impressionant. A vegades no som conscients del que maneja un port”. Aquesta sensació, assegura, es repeteix en qualsevol que hi entra per primer cop. “La gent desconeix gairebé tot del port. És una ciutat al costat de la ciutat, amb les seves normes i la seva vida pròpia. La primera vegada impacta moltíssim”. I és que, on per a molts només hi ha vaixells i un petit port pesquer, la Jéssica hi veu quilòmetres de logística, tones de mercaderies i una infraestructura crítica que respira, es mou i exigeix precisió.
Per a ella, treballar al Port de Tarragona no és simplement una feina més. Ho diu sense èpica, amb una naturalitat que revela orgull: “Un port no existeix a totes les ciutats. Formar part d’això és un privilegi. És una de les feines més boniques que es poden tenir”.
Si hagués de definir el port en una frase, s’ho pensa abans de dir que “és una infraestructura crítica, i més encara per tota la xarxa petroquímica que tenim al costat. És un engranatge gegantí, vital per al territori”.
Des de la seva sala, on el temps sembla mesurar-se en alertes i esclats de llum, la Jéssica Linares continua observant aquest univers complex que batega a pocs metres del mar. És la vigilant d’un “Gran Germà” portuari, sí, però d’un que exigeix discreció, professionalitat i una ferma vocació de servei, valors que, cada dia, sostenen la seguretat i el bon funcionament d’una de les infraestructures més importants del país.
Mira el reportatge al nostre perfil d’Instagram.
