EVELYN MEGIAS CARRASCO
Sempre he tingut la mania d’aixecar el cap quan el sol s’acomiada del dia. No sé ben bé per què. Potser perquè, quan era petita, el pare m’assenyalava amb el dit aquelles taques negres que travessaven el cel i em deia: “Mira, Laia, les orenetes saben coses que nosaltres ni sospitem. Si aprens a seguir-les amb els ulls, podràs endevinar si l’endemà farà vent o calma.” Jo el creia, perquè ell tenia aquella manera de parlar que et feia pensar que fins i tot les pedres l’escoltaven.
Aquells vespres d’estiu a la Punta de la Guineu encara em cremen a la pell. El pare arribava del port amb l’olor de gasoil enganxada a la roba, i amb les mans esquerdades de sal i de corda. Jo ja l’esperava a dalt del penya-segat amb el meu quadern i els llapis, asseguda a la roca plana on sempre seia. Ell s’encenia un cigarret curt i em deia que fes via, que les orenetes no esperen ningú. I jo dibuixava a corre-cuita, intentant fixar el vol rapidíssim d’aquells ocells que semblaven punxades de tinta contra el cel taronja.
Els meus dibuixos eren maldestres. Una ala més llarga que l’altra, cossos massa prims, ulls que semblaven punts de sutura. Però a mi m’era igual: jo només volia atrapar-les, retenir-les dins del quadern, que no marxessin mai.
Quan el pare va morir ofegat en un temporal, el món se’m va trencar com una xarxa massa vella. La barca no va tornar. Només van trobar la seva armilla salvavides a tocar de la desembocadura del Gaià. Aquell vespre vaig tancar el quadern de cop i no el vaig obrir més. El vaig deixar sobre la calaixera, amb la coberta tacada de salnitre, com si fos un objecte prohibit.
Els mesos següents van ser una travessa fosca. Caminava pels carrers estrets del nucli antic sense aixecar els ulls: la plaça del Castell plena de crits infantils, les persianes rovellades dels carrers de pedra, els estenedors amb roba que feia
olor de sabó de pastilla. Tot m’era massa. Les parades de peix del mercat setmanal em recordaven massa la barca, i fins i tot la sorra de la platja em cremava als peus. Com si el mar m’escopís.
La mare es va tancar en un silenci que feia mal. Passava hores davant del televisor apagat. De vegades semblava que esperés que ell entrés per la porta, mullat, amb el cabell enganxat al front, i digués que havia estat un malentès. Però el temps només li enduria les faccions.
Jo vaig deixar d’aixecar la vista al cel.
Un vespre d’abril, sense saber per què, els peus em van dur fins a la Punta de la Guineu. L’aire feia olor de romaní i de sal. Els pins es corbaven cap al mar, i la llum baixa tenyia les roques d’un daurat impossible. Em vaig asseure a la roca més plana, la nostra roca. D’allà baix, les onades trencaven amb un ritme brut, i les gavines xisclaven com si volguessin fer-me fora.
Vaig obrir el calaix de la motxilla i hi vaig treure el vell quadern. Els fulls groguencs encara tenien restes de pols de sal i taques d’humitat. Em tremolaven les mans. Vaig passar les pàgines i vaig veure els meus dibuixos antics: orenetes torçades, de becs massa grossos, d’ales desiguals.
I llavors va passar. Una d’elles, la més imperfecta de totes, va tremolar dins del paper. Jo vaig parpellejar. No, no podia ser. Però sí: l’ocell es va desenganxar de la pàgina i va sortir volant. Em va fregar els cabells, va descriure un cercle i va desaparèixer cap a l’horitzó.
El cor em va fer un salt. Vaig obrir un altre full, i dues orenetes més van bategar les ales i van enfilar-se cap al cel. Jo les seguia amb la mirada, amb la boca oberta, sense saber si riure o plorar.
-Pare… -vaig xiuxiuejar, sense gosar alçar la veu.
Aquell dia vaig baixar al poble amb les cames tremoloses, com si el món hagués canviat de cop.
Des d’aquell vespre vaig tornar cada dia al penya-segat. Portava el quadern sota el braç i anava obrint pàgina rere pàgina. Els ocells de tinta sortien volant, cadascun amb un moviment diferent. Uns s’enfilaven rectes, d’altres feien ziga-zagues juganeres. Alguns semblaven perdre’s al mar, altres es confonien amb les orenetes reals que creuaven el cel.
En Pau, el meu amic d’infància, em va acompanyar un dia. Ell treballava al port descarregant caixes i sempre havia tingut un peu al mar, com jo. Quan va veure què passava, es va quedar bocabadat.
-Carai, Laia, això és bruixeria!
-No ho és -vaig respondre, amb un somriure que feia mesos que no m’havia sortit-. És… no sé què és. Però em fa bé.
Ell va gratar-se el clatell, sense treure els ulls del cel.
-Sembla com si el teu pare t’ho enviés. Com si et digués que segueix aquí.
Vaig abaixar la mirada.
-Potser sí. O potser només és la manera que tinc de no deixar-lo morir del tot.
Ell no va contestar. Però em va posar la mà a l’espatlla i la va deixar allà una estona.
El poble, aviat, va començar a xiuxiuejar. Una dona al mercat em va preguntar si era cert que els meus dibuixos volaven. Jo vaig arronsar les espatlles. Un home vell assegut a la plaça em va dir que allò era cosa del mar, que el mar no ens roba mai res sense deixar-nos alguna cosa a canvi.
No em preocupava què diguessin. Jo només sabia que cada cop que obria el quadern i deixava anar una oreneta, el pit em pesava menys.
Però el quadern tenia un límit. Cada vespre quedaven menys pàgines. Ho sabia i m’angoixava. Què passaria quan arribés a l’últim full? M’hi quedaria buida? O potser finalment lliure?
Un vespre, mentre jo mirava els fulls, la mare va entrar a l’habitació. Em va sorprendre. Portava setmanes evitant parlar del pare.
-Laia -em va dir, amb veu baixa-. El teu pare estaria orgullós.
Em vaig quedar glaçada. Ella mai no l’esmentava.
-Per què ho dius?
Va mirar cap a la finestra, on un grup d’ocells creuava el cel.
-Perquè no el tanques dins teu. El deixes sortir. Així és com continua viu.
Se’m va fer un nus a la gola. Hauria volgut abraçar-la, però ens feia por acostar-nos massa.
I així va arribar l’últim vespre. Només quedava una pàgina. Vaig pujar sola a la Punta de la Guineu. El cel era d’un taronja encès, i el mar trencava contra les roques amb una força que semblava un cor gegant bategant sota els meus peus.
Vaig obrir el quadern. L’última oreneta, dibuixada amb traç insegur, em mirava des del paper. I encara que jo no li havia fet ulls, semblava tenir-ne. Va tremolar, va batre les ales i va sortir del full. Però, en lloc d’enlairar-se de seguida, va venir cap a mi. Es va posar suaument sobre la meva espatlla.
Vaig sentir una escalfor que em recorria tot el cos. No vaig plorar. Em vaig sorprendre a mi mateixa. Només vaig somriure.
-Gràcies, pare -vaig murmurar.
El quadern va quedar buit, però jo em vaig sentir plena per primera vegada en molt de temps. Vaig aixecar-me i vaig caminar de tornada cap a casa. L’oreneta encara reposava sobre la meva espatlla, com si sabés el camí millor que jo.
I en aquell silenci de tarda que moria, vaig entendre que deixar volar allò que estimes és l’única manera de conservar-ho.
Imatge: Víctor Centelles
RELAT GUANYADOR DEL VI PREMI DE NARRATIVA CURTA FAR DE LA TORRE-TORREDEMBARRA ACTUALITAT EN CATEGORIA ADULTA.
