JERUSALEM TORRA
Aquest 14 de novembre, Dia Mundial de la Diabetis, volem posar llum sobre el treball invisible de conviure amb aquesta malaltia quan ens fem grans, i sobre les persones que cuiden, sovint mentre també envelleixen.
Hi ha decisions que ningú veu. Abans d’un àpat, abans de sortir a passejar, quan sona una alarma o enmig de la nit. Comprovar la glucosa, interpretar una dada, preveure què pot passar i decidir si cal demanar ajuda. Per a moltes persones amb diabetis tipus 1, aquesta atenció quotidiana ocupa un espai que l’entorn no sempre percep.
La diabetis és una malaltia crònica, però conviure-hi és també una experiència que travessa els horaris, el descans, les relacions i les emocions. Pot passar desapercebuda als ulls dels altres, mentre exigeix una dedicació constant a qui la viu.
A Catalunya, segons l’Enquesta de salut de Catalunya de 2024, el 8,7% de la població de 15 anys o més declara tenir diabetis. El percentatge arriba al 18,7% entre els 65 i els 74 anys i al 27,7% a partir dels 75 anys: més d’una de cada quatre persones d’aquest últim grup. Aquestes dades inclouen els diferents tipus de diabetis; no corresponen exclusivament a la tipus 1.
Fer-se gran no significa necessàriament perdre autonomia. Però, quan apareixen dificultats de visió, mobilitat, memòria o altres problemes de salut, gestionar la diabetis tipus 1 pot esdevenir més complex. Sovint, una part d’aquest suport recau en la parella. Algú que també es fa gran, que té les seves pròpies necessitats i que pot viure amb angoixa la responsabilitat d’acompanyar. Ser company o companya i, alhora, assumir tasques de cura pot comportar cansament, por d’equivocar-se i la sensació de no poder abaixar mai la guàrdia.
Un cas real ,Antònia té 74 anys i cuida el seu marit, de 79, amb diabetis tipus 1 : – “ Estic pendent del sucre, dels àpats i alarmes, fins i tot de nit. Quan em demana alguna cosa per menjar i dubto si li convé en aquell moment. O quan veig un 600 a l’aparell, em recorre una esgarrifança i penso “I ara què? “, mentre demano ajuda mèdica urgent. Tot això gairebé ningú ho veu. L’estimo i el cuido, però jo també em canso, tinc por i necessito suport.”
En aquest Dia Mundial de la Diabetis reclamem educació diabetològica accessible i adaptada a l’edat, com la mida de les tires reactives per mesurar la glucosa , acompanyament emocional, professionals de referència i recursos de suport i respir per a les persones cuidadores.
Les decisions que ningú veu també necessiten suport. Envellir amb diabetis ha de poder fer-se amb autonomia, dignitat i suport..
