ANNA RIUS
Mentre la Torre estava immersa en la disbauxa del Carnaval, discretament, marxava el Joan Pi. Torredembarra perd amb ell un artesà apassionat, un home modest que malgrat viure sol, va ser capaç de teixir al seu voltant una gran xarxa d’activitat i amistat. Els companys del Nus escènic ho saben bé, però també tots aquells que compartien la seva passió pels telers.
Durant anys, el seu petit local al carrer de la muralla, “El Teler”, va ser un punt d’atracció per a turistes i amants de l’artesania. Amb una desena de telers, feia tot tipus de peces que l’ajudaven a tirar endavant fins que va haver d’abaixar la persiana. Dins, seguia treballant i ensenyava a tot aquell que volia a fer anar un teler. Així, gent com la Núria o la Fundació Onada li van regalar uns últims anys de vida plens de curiositat i admiració.
Jo el vaig conèixer tard, gràcies a una de les seves últimes alumnes, l’Àngels, que em va suggerir de fer-li un reportatge. I no sabeu l’alegria que em va donar aquella proposta, perquè durant anys la visió d’aquell local tancat m’encongia el cor. El fet de sortir a la tele, posant en valor la seva singularitat i coneixement, el va omplir de trucades, visites i propostes per no deixar perdre un ofici que agonitza davant el consumisme salvatge.
A les antípodes de la moda i de la producció en sèrie, el Joan es va passar mitja vida filant peces de roba tan úniques com ell. Unes teles que s’escampen per moltes cases, pobles o països, teixint un univers d’admiració, respecte i gratitud capaç de sobreviure l’embat del temps. Molts et recordarem sovint gràcies a un drap de cuina, unes cortines o un cobrellit. Altres no tindran aquesta sort, però qui ha perdut autenticitat i singularitat és la Torre. El Joan va mantenir viu “El Teler” fins el seu últim dia, ara potser tocaria no deixar morir un ofici, un local i un coneixement que hauria de ser patrimoni de tots.
