GUILLEM BARGALLÓ
Ho sap tothom, i és profecia: l’any que ve en fem 40. Els anys passen i, gairebé sense saber com, celebrarem aquest aniversari tan assenyalat i que marca una barrera imaginària en la vida de qualsevol. Som els del 86, els que vam tancar l’antiga escola Antoni Roig i encara vam fer dos cursos a l’actual centre. Els que compràvem les xuxes a les Galàxies quan sortíem de l’escola i als Capritxos del Salvador i la Josefina cada diumenge abans d’anar al cine a La Caixeta.
Érem els que agafàvem la bicicleta a la tarda i els nostres pares no patien massa, perquè “tothom es coneix a la Torre i no pateixis que ja tornarà”. Som els que vam tenir la Pilar Serés, la Marta Català o la Margarida (o la Isabel, la Xesca i la Pepita els del Molí de Vent) de mestres i vam aprendre història amb el Lluís Català, la Carme Miquel o el Toni Virgili a l’institut.
Som els que no teníem gairebé festa major quan érem petits i començàvem a sortir per Carnaval. Els que vam fer la nostra primera copa al Divino, al Popa o a l’Hecatombe. Els que passàvem tardes senceres a l’Auca, menjant pipes a la plaça de les Monges o al camp de futbol, amb el Nico o el Figueras fent d’entrenadors. Dels darrers que vam poder jugar Hoquei patins i que recordem com el Ceballos ens obria les portes d’aquells vestuaris que ja són història.
Som els nascuts el 1986, quan la Torre tenia menys de 6.000 habitants, quan l’Ajuntament era a la plaça de la Vila, hi havia cal Cisteller, el Sonsona o cal Marxant i passaven cotxes pel carrer Nou. Quan encara funcionava la Pirelli o el Cisne i el Don Premio i només hi havia tres farmàcies. I m’atreveixo a dir, ara que en fem 40, que ens ho vam passar molt bé en aquella Torredembarra que va anar creixent amb nosaltres.
