JOSEP BARGALLÓ VALLS
A les 10 del matí del 20 de novembre de 1975, en una compareixença televisiva digna de la foscor més tètrica del blanc i negre d’aquells anys, un teatral Carlos Arias Navarro, president del Gobierno, anunciava que Francisco Franco havia mort a les 5:25 d’aquell dijous a la Residencia Sanitaria de la Paz de Madrid. Franco, finalment, havia mort. En un llit d’hospital, vell i malalt, entubat, dictador en exercici. El 27 de setembre havien estat executats els darrers condemnats a mort del seu règim.
L’última dictadura filla dels feixismes europeus de les primeres dècades del segle XX va veure morir el dictador al llit. Europa, la vella i democràtica Europa, havia mirat cap a una altra banda anys i anys. Aquelles execucions en van ser la darrera evidència: manifestacions de repulsa als carrers de moltes ciutats europees, però només algun govern aixecant la veu i encara molt tímidament, sense cap reacció oficial efectiva.
Els forenses que van efectuar l’autòpsia al cadàver del dictador van explicar, anys després, que ho havien fet abans de l’hora anunciada per Carlos Navarro i un d’ells, fins i tot, va acabar dient que semblava que duia hores mort. Els metges van intentar de mantenir Franco viu fins i tot més enllà de la mort clínica i els jerarques franquistes van voler mantenir unes hores el secret de la seva mort per mirar de relligar allò del “atado y bien atado”. Que el franquisme visqués després de la mort de Franco.
Aquell dijous 20 de novembre d’ara fa tot just cinquanta anys Torredembarra el va viure amb la normalitat d’aquells temps. Dol oficial per dies, escoles tancades, un acte religiós… Res d’extraordinari, cap expressió popular, ni que fos de pena, ni que fos de satisfacció. Les celebracions d’alegria davant la fi del dictador -amb l’esperança que fos l’inici de la fi de la dictadura- es van viure discretament en algunes cases particulars. Unes quantes ampolles de xampany compartides, però mirant que el so del tap quedés esmorteït, no fos que algun veí se n’anés de la boca.
En aquells moments l’antifranquisme torrenc s’expressava a partir d’activitats culturals en català. No perquè fossin activitats en si mateixes políticament antifranquistes, sinó perquè fer activitats culturals i, a més, fer-les en català s’oposava a tot el que havia significat i significava el franquisme. L’antifranquisme polític, en l’absoluta clandestinitat, es limitava a una cèl·lula de les Joventuts Comunistes de Catalunya -desconeguda per la gent del poble, evidentment- i a algun militant aïllat d’alguna altra formació marxista.
Mesos després, els primers moviments ja presents en la vida pública es van estructurar a partir de l’Assemblea Democràtica de Torredembarra, el referent local de l’Assemblea de Catalunya, que aglutinava independents i militants de diverses organitzacions polítiques, sindicals i socials -totes clandestines i encara sota el jou de la persecució del franquisme.
L’agost de 1976, quan no feia ni un any de la ploranera de Carlos Navarro, la Marxa de la Llibertat va passar per Torredembarra i va convocar diverses accions, el matí a la platja -que era estiu i hi havia turistes- i després a dalt el poble. La Guàrdia Civil va detenir, en un moment o altre del dia, tretze manifestants -dos d’ells joves de Torredembarra-, que van ser alliberats la mateixa nit. Va ser el primer cop que veïns i veïnes de Torredembarra que no tenien cap relació directa amb les organitzacions antifranquistes van sortir públicament a participar d’un acte polític prohibit i perseguit.
A partir d’aquí, l’Assemblea Democràtica de Torredembarra va entrar en un període de contínua activitat -tant clandestina com pública. El 1977 va organitzar un cicle de presentació de partits polítics democràtics i catalanistes. Va ser el primer cicle d’aquestes característiques que va poder celebrar-se a les comarques del Camp de Tarragona, amb la condició que cap de les quatre xerrades s’anunciés formalment com la presentació d’un partit polític. Havien de celebrar-se al teatre de la Caixa d’Estavis Provincial de Tarragona -el que havia estat i ara és cal Maiam-, però la direcció tarragonina de la coneguda com a Caixeta ho va denegar i va acabar fent-se a la Biblioteca de la Caixa de Pensions, que, després d’alguna negociació, va accedir a acollir el cicle. Van ser quatre xerrades: la presentació dels tres partits que ja aleshores tenien militants torrencs -Convergència Democràtica de Catalunya, Partit Socialista Unificat de Catalunya i Partit Socialista d’Alliberament Nacional- i un quart que no tenia militància coneguda a la vila però que l’Assemblea Democràtica tenia clar que hi havia de ser -el Partit dels Socialistes de Catalunya. Els cartells de les xerrades van intentar de deixar explícit el que no es podia dir: així, la xerrada del PSC va ser anunciada com a “Socialisme en Llibertat” i la del PSAN, encara més evident, com a “Socialisme d’Alliberament Nacional”. Alguns dels conferenciants, com Josep Soler Barberà i Raimon Obiols, posteriors líders nacionals preeminents, van fer-hi la seva primera xerrada “legal” a les nostres comarques. I el del PSAN va ser el seu primer acte autoritzat en tot el país. Hi va participar Xavier Bru de Sala, que potser el recordareu com el lletrista de les cançons de Mar i Cel.
L’11 de setembre de 1977 l’Assemblea Democràtica va organitzar la commemoració de la Diada. No reconeguda oficialment, però sí permesa per l’Ajuntament -encara el darrer Ajuntament franquista. Va ser allò de “feu, que nosaltres no hi serem”. A la plaça de la Font, com a pròleg de la festa, hi haver una multitudinària xerrada, amb Josep-Lluís Carod-Rovira parlant damunt del remolc d’un tractor. I, acabat tot, els Nois de la Torre van aixecar un improvisat pilar per penjar la senyera al balcó de la Casa de la Vila, tancada a pany i forrellat.
I van venir les primeres eleccions democràtiques. Les municipals van tardar, fins el 1979. S’hi van presentar algunes de les persones que havien participat activament a la Marxa de la Llibertat i a l’Assemblea Democràtica, però la gran majoria eren candidats que no havien estat declaradament franquistes -algun sí- i que tampoc no havien estat declaradament antifranquistes. Amb el temps, però, tots van acabar afirmant que havien estat de sempre demòcrates i catalanistes. Potser sí.
