GABRIEL COMES NOLLA
Fa poc, vaig tenir l’agradable sorpresa de trobar a Antonio López, un pintor al qual admiro i al que he seguit en alguna de les seves exposicions, pintant dalt de Montjuïc un quadre de bon format que vol plasmar una gran panoràmica de Barcelona vista des d’aquella alçada.
Antonio López García va néixer a Tomelloso, Ciudad Real, el 6 de gener de 1936, o sigui que ha complert la respectable edat de 89 anys! És un escultor i pintor espanyol que gaudeix d’un gran reconeixement tant nacional com internacional. Internacional. El 1985 se li va concedir el Premi Príncep d’Astúries de les Arts i el 2006 fou guardonat amb el Premi Velázquez de les Arts Plàstiques. És un artista realista, els seus quadres, semblen fotografies, però tenen una “vida” que els fan extraordinaris i fascinants.
Per aconseguir-ho, no té gens de pressa en acabar un quadre buscant quasi la perfecció, per això, és sabut que molts d’ells, els pinta al natural, al carrer, i quan ja no es donen les condicions ambientals (llum, color, textura…) que predominaven en el moment de començar-los, deixa de pintar-lo.
I quan els reprèn, ho fa en la mateixa estació, mes de l’any i més o menys els mateixos dies que quan els va iniciar, tot per obtenir, com hem dit, semblants circumstàncies ambientals de quan els va iniciar, o sigui que com a mínim, ha d’esperar un any per poder continuar pintant!
La fama de ser un artista detallista i perfeccionista la té ben guanyada: el retrat de la família del rei Juan Carlos que el Patrimonio Nacional li va encarregar el 1993 el va acabar el 2014, o sigui que va tardar 20 anys en finalitzar-lo!
A les 2 de la tarda, després d’unes hores de treball, sota un sol inclement i només protegit per una gorra, Antonio López va deixar de pintar el quadre sobre Barcelona (ben embastat, però lluny de tenir-lo avançat). Després em vaig assabentar que sembla que el quadre en qüestió, ja feia dos anys que l’havia començat!
En un moment donat, sabent com tarda a acabar una obra i coneixent la seva avançada edat, en mig d’una petita conversa, li vaig gosar preguntar si acabaria aviat el quadre. La resposta en un to amable, va ser curta i contundent: “eso no importa”.
Jo que a vegades m’angoixo una mica pensant si podré finalitzar tots els treballs/investigacions que ja tinc començats (cada un d’ells, em costarà acabar-lo dos o tres anys pel capbaix i diuen que a partir dels 70 anys la salut es complica…) en sentir aquella resposta, em vaig quedar de pedra.
Una bona lliçó: el que ha d’importar més és el procés de crear no el resultat final, fàcil d’entendre però difícil de seguir.
