JERUSALEM TORRA
La Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència es va aprovar a nivell estatal el 14 de desembre de 2006, però la seva aplicació i gestió recau en les comunitats autònomes. Es va crear per respondre a una necessitat social urgent: l’envelliment progressiu de la població, la cronicitat de moltes malalties i la manca d’un sistema públic que garantís l’atenció a les persones dependents. Aquesta llei, considerada com la quarta pota de l’Estat del Benestar , ha acabat esdevenint una norma amb malaltia crònica i trajectòria cada vegada més fràgil.
Actualment, podem dir que el seu estat amb tres “I”:
Infravalorada :No se li dona la importància política ni social que mereix, malgrat el seu impacte directe en la vida de milers de persones i les seves famílies. Es continua percebent com una política assistencialista i paternalista, lluny del model preventiu, en lloc de com un dret fonamental.
Infrafinançada :Els recursos econòmics destinats són insuficients, cosa que provoca retards en la valoració, desigualtats territorials i falta de serveis adaptats. Sense finançament estable i garantit, no hi ha drets reals.
Insensible :S’ignora les necessitats reals de les persones dependents. La burocràcia desmesurada, els llargs temps d’espera i la manca de recursos humans i tècnics posen en evidència una manca d’empatia envers aquells que viuen en situació de vulnerabilitat.
A més, les actuacions estan supeditades a la sensibilitat política del moment, fet que converteix el sistema en inestable i desigual. És hora de dir prou. Prou de ningunejar les persones dependents i les persones grans. Cal passar de les paraules als fets, i garantir una llei justa, ben dotada i amb mirada humana.
