ROSA QUITLLET
Aquesta ha estat l’evolució del fet de viatjar en tren. Si més no entre Torredembarra i Barcelona, i indistintament entre Barcelona i Torredembarra. Sense horaris, sense seients, sense explicacions. L’excepcionalitat s’ha convertit en norma i ara els trens ja no cal que arribin a l’hora, no cal que hi hagi sis vagons i tampoc no cal disculpar-se amb els usuaris davant de qualsevol incidència, sigui o no sigui, responsabilitat de l’empresa. S’ha perdut el respecte, l’educació i les bones maneres.
Les usuàries i els usuaris hem caigut en la resignació. Malgrat la creació de grups de WhatsApp, de plataformes a X o de canals de Telegram. Les queixes ja són anecdòtiques, potser ni estadísticament utilitzables i segurament ermes. No és la primera vegada que ens passa. Durant la construcció de l’AVE ja vam viure una situació similar. Trens a deshora, vies i rutes tallades, andanes plenes i pocs seients i places.
El Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre són tractats com a llocs de pas, ja sigui per a l’alta velocitat, els trens ràpids i ara, les mercaderies. I els passatgers diaris on quedem? En aquesta llarga llista de llocs estratègics, on som? Quan les administracions demanen deixar el cotxe aparcat a casa, els fem cas. Som complidors i complidores. Però què rebem a canvi? Res. O pitjor encara, menysteniment i indiferència.
Ara tothom sembla que hi vol posar fil a l’agulla, tant si només és per la immediatesa de la contesa electoral com si no, arriben tard. A partir de mitjan maig, s’incrementa el temps de trajecte els caps de setmana per unes obres entre Vilanova i la Geltrú i Sitges. Ara, entre setmana, també triguem 20 minuts més que fa unes setmanes, però ningú no ens ha dit res. Al setembre ja sabem que no hi haurà trens entre Tarragona i Sant Vicenç de Calders. Que el tram es farà en autobús. Ja tremolo.
Les respostes de les administracions ja no serveixen. Ens calen professionals al capdavant dels projectes que sàpiguen fer una bona planificació de les línies ferroviàries i que les sàpiguen executar. No volem càrrecs de confiança benintencionats ni promeses d’impossibles. Ens cal enginyeria i professió, i sobretot voluntat administrativa perquè el transport ferroviari sigui una prioritat social, per les persones, pel medi ambient, per la sostenibilitat, per vertebrar el territori i per comunicar els espais.
Estem cansats, però ens sentim forts. I continuarem reivindicant un tren digne i competitiu pel Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.
Rosa Quitllet Magriñà és periodista a Ràdio 4-RNE i professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona
