GERARD RECASENS
A principis d’estiu farà 10 anys que la política torrenca es va capgirar per complet. Una dècada d’aquell dijous estrany en què l’Ajuntament de la Torre va semblar el de Marbella i la plaça del Castell va esdevenir, per unes hores, el plató televisiu de tot Catalunya i mig Espanya. A Torredembarra, tothom recorda què estava fent el 26 de juny de 2014.
La detenció de l’alcalde Masagué i la seva junta de govern, l’escorcoll del Castell fins a altes hores de la nit i la jornada de declaracions de l’endemà, que va acabar amb l’empresonament provisional del batlle, són part fonamental de la nostra política municipal, marcada històricament pels saraus.
De l’impacte del juny vam passar a l’esperpent del juliol. Masagué resistint-se a plegar —ho va acabar fent, i dies després va sortir de la presó—, Font sent proclamat alcalde amb zero vots i intentant governar amb tres regidors —tot plegat, pel desacord entre partits—, i finalment un govern-pastitx, amb Grangel d’alcalde, partits a l’oposició fent de crossa del govern i regidors sense cartera de formacions que formaven part del govern dedicant-se a fer oposició.
De tot plegat (de tot això i molt més) n’han passat deu anys. I avui, alguns dels investigats continuen amb acusacions obertes sobre la taula. La justícia ha de fer la seva feina i ha de discernir si els investigats van incórrer o no en fets delictius. Sovint, les investigacions són molt complexes i cal garantir la màxima pulcritud dels processos judicials.
Però, ara que farà deu anys, alhora que defenso, òbviament, la necessitat de justícia i que qui l’hagi fet, la pagui; penso humanament en els encausats. Mereixen —Masagué i altres— tota una dècada sota l’espasa de Dàmocles, amb casos encara oberts, pendents de si seran o no condemnats, i en quina mesura? És un patiment just? Deu anys de calvari personal mereixen, si més no, un mínim de comprensió humana. La rotunda necessitat de justícia i de condemna en cas de culpabilitat no pot justificar un tràngol personal tan innecessari.
