VIC JOTA
Pel que sembla, ja queden poques coses que siguin de temporada. La globalització se’ns ha menjat de forma implacable i jo, en part, ho agraeixo per què sempre tinc el meu twist de taronja al meu Old Fashion, ja sigui al gener o al setembre.
Ara, així, de memòria, se m’acudeixen, que de temporada, queden, les peretes de Sant Joan, el palosanto, que ni idea de quan maduren (no podrien totes les fruites de temporada tenir un nom de data commemorativa per situar-la al calendari?) i allò dels mariscos i els mesos sense erra, que és, directament, una fake old news d’aquelles d’estudiar en un programa setmanal de 3 hores.
I els calçots. Els calçots, tot i el burd intent de supermercats autèntics catalans wannabe de tenir-los tot l’any, són de temporada.
I us explico; dues coses: he menjat molts calçots, més dels que pugueu apostar, i he desenvolupat la teoria de que hi ha un número de calçots finits per un ésser humà. Jo fa un parell d’anys que no en puc menjar; ja fa anys que crec que vaig arribar al meu límit de calçots i ja el meu cos ja no s’accepta més. Encara així me’n foto uns 20, eh? que la cabra tira al monte.
La segona és un prec. Naltros, els del sud, fem pedagogia dels calçots. No deixem que guanyi el màrqueting barceloní. Expliquem-los lo del filferro, lo dels amics al voltant, lo del foc viu, lo de dempeus, lo de quins guants?, lo de quin pitet?, lo de que digueu-li romesco però no romesco, però es diu salsa de calçot i no es lo mateix.
