Línies vermelles

TONI CABANILLAS

Amic lector, no tenia previst que ens tornéssim a llegir tan aviat, però ja que em conviden aprofitaré la finestra per explicar-te un secret que en un principi no tenia cap intenció d’explicar. Pots sentir-te plenament lliure —no cal que t’hi convidi— a discrepar-hi en conseqüència segons et vingui en gana, com s’acostuma a fer en democràcia. Només faltaria.

Aquesta introducció tan absurda i òbvia té una explicació. Les llibertats de pensament, expressió i càtedra en democràcia han de tenir per definició ben poques línies vermelles per ser efectives, però alguna li n’ha de quedar per tal de no prostituir la valuosa causa que s’afirma defensar. Dit d’altra manera, que el dia que la llibertat d’expressió empari els excessos coercitius dels estúpids, serem davant el funeral més car de les nostres vides. Per anar parlant clar.

Hi arribo aquí perquè ja sabeu que a Altafulla tenim un exèrcit virtual de curts que es dedica a emmerdar el debat públic municipal sempre sota curiosos pseudònims o identitats fictícies. Suposo que alguna cosa n’hauríeu sentit: disparen contra tot i tothom qui qüestioni l’obra i miracles de l’actual govern municipal. I servidor, coses de la vida, n’és una de les dianes habituals. “La rata ha tornat a vomitar”, va ser una de les ressenyes públiques més ben elaborades que van articular en resposta al meu darrer article en aquest diari, sobre política i res més que política local. Afortunadament, el seu esforç de pitjar tantes tecles seguides va culminar-se sense —a priori— fer-se de ventre a sobre: tot un progrés que mereix una sincera felicitació pública a la qual m’hi voldria sumar.

Insisteixo que aquests intents de coerció anònims no seran mai compatibles amb el sa exercici de la democràcia, i faig extensiu el clatellot als ensordidors silencis còmplices que, essent-ne conscients de tot, han decidit alimentar-los i legitimar-los. Estem normalitzant una riera previsible d’insults, intoxicacions i una campanya d’assetjament gens improvisada amb l’única finalitat que aquells opinadors que els molestem ens ho pensem molt bé abans de reincidir en el pecat capital d’opinar amb llibertat. I ni això era admissible en els temps que els anònims passaven sota les portes, ni ho és ara en el remolí i el totumrevolutum de les xarxes socials. Ves per on, i en defensa pròpia, la resposta sempre seran dues tasses: vista la mediocritat dels pseudocensors, ara un se sent gairebé en l’obligació ètica de no callar…

Share This