NÚRIA GÓMEZ
Els dies aspres i ennuvolats com el d’avui, mentre em prenc el cafè matiner, he de mirar què tinc al fons del rebost per improvisar un pastís. Ha de ser de xocolata negra si vull que em canviï l’humor, necessito poder digerir el que estic llegint als diaris mentre esmorzo.
Una cadena de TV s’ha convertit en l’àgora del moment; una dona, filla d’una artista famosa, hi explica fil per randa l’horror del maltractament psicològic que ha patit durant anys, tot i haver-se separat del marit maltractador. Ella ho assegura en relats de màxima audiència, jo em crec el patiment de què parlen els diaris, tot i que em costa d’entendre l’escenari triat com a teràpia guaridora de les ferides sagnants. La narració pública i mediàtica dona peu a l’opinió controvertida de tothom, inclosa la meva, i pot fer perdre l’essència de la culpabilitat de l’altre. Sentir-se menystinguda, traïda, insultada i colpejada fins a perdre l’autoestima és situar la víctima en el pitjor dels escenaris. Parlem molt d’igualtat, de drets i d’equitat, però ho banalitzem si la víctima de maltractament és una dona amb recursos econòmics i mediàtica, i es genera així una gran confusió.
Està tot tan ben embolcallat d’una cel·lofana brillant, amb una llaçada estrident, exposat sota un focus encegador, que el relat de la història queda desdibuixat, el patiment qüestionat i la veracitat en entredit, i no és això el que volem després de tants anys de reivindicació. Caldria també conèixer l’altra part de la història abans de dir res més, crec que el format no ajuda a visualitzar el maltractament a les dones i que aquest no ha de ser el mirall de referència per combatre la xacra.
En fi, torno a mirar la tassa, sospiro molt entristida i m’acabo la darrera gota de cafè, que avui és molt amarg; poso les mans al bol de la farina, que deixo que m’empolsegui fins i tot la cara, remeno i ensumo amb intensitat els ingredients del pastís, que serà de xocolata negra, que m’ajudarà a canviar l’humor i donar equanimitat a un dia aspre i ennuvolat com el d’avui.
