GUILLEM BARGALLÓ
Torredembarra ha superat per primera vegada els 17.000 habitants empadronats. El coronavirus ha empès molts torrencs de segona residència a fer el pas i establir-se de manera definitiva a la Torre.
El nostre poble ha estat sempre un lloc d’anades i, sobretot, de vingudes. Centenars de persones van arribar-hi als anys 60 i 70 buscant una oportunitat. Una d’elles va ser la Pascua Vicente, que va seguir el seu marit, el Jesús García. Els dos s’havien conegut i enamorat a Valderas, un poble de Lleó, i l’abril de 1979 es casaven i s’establien en un pis al costat de l’església de la Torre. Tres mesos després naixia el Jesús i en aquelles quatre parets arribarien també l’Álvaro, el Raúl i l’Óscar. El Jesús treballava a l’obra, mentre que la Pascua va estar més de vint anys en cases.
L’esforç i treball de la Pascua sempre han anat lligats a l’amabilitat i el somriure. Mai es va qüestionar si era o no torrenca, si tenia dret a ser catalana. Fent de la normalitat l’extraordinari es va concentrar a tirar endavant la seva família i a gaudir dels seus fills i nets. Fins i tot quan el seu marit Jesús va marxar abans d’hora, la Pascua va seguir cuidant els seus i agraint.
“Torredembarra m’ho ha donat tot”, assegura la Pascua. Però realment és el poble qui té sort d’ella i d’aquells que s’hi han quedat i l’han fet gran a base de treball i senzillesa. De fet, la Pascua és un bon exemple per a tots aquests nous torrencs arribats en plena pandèmia: si tens bona voluntat, has arribat al millor lloc del món per fer-hi arrels.
