Llocs que no surten als mapes

LAURA CASAS

El Nadal ens ha deixat una notícia trista. S’ha mort l’Antonio, el marit de l’Encarna, veïns dels meus avis d’ençà que tinc memòria i molts anys enllà. Ho comentava en un dels molts dinars d’aquests dies: per mi, l’Antonio sempre serà un avi d’aspecte saludable i no gaire gran. Ens saludava i esbroncava a parts iguals –i tenia tot el dret del món, amb les malifetes que orquestràvem els quatre cosins junts tot l’estiu–. Saber que una altra casa es buida m’omple de records i m’obliga a buscar el tren sense poder esquivar el carrer San Clemente.

Ho reconec. M’ha costat molt tornar-hi després de la mort de la yaya. La Remedios, petita però enèrgica, tenia la capacitat de convertir aquell pati en un pol d’atracció irresistible. Costa tornar als llocs on has estat feliç i ja no. És una sensació estranya: recordes el gust dolç que t’ha deixat això i allò però no pots evitar sentir-ho cada cop menys teu. El carrer San Clemente el veig una miqueta més lluny cada vegada que visito els pares. Escoltar noms propis que es moren i que m’havien acompanyat tota la infantesa no ajuda. Però a casa ens esforcem per posar-hi remei, per tornar, malgrat tot.

Quan l’avi encara hi era nosaltres estàvem menys carregats de presses. Ell també ens duia a llocs que ens feien feliços tot i no sortir als mapes. Si ara aixequés el cap per un moment, i si l’aixequés i estigués lúcid –maleït Alzheimer– el portaria al caminet de darrere el Molí de Vent i li demanaria que empaités ruscs d’abelles, amb el risc de no trobar-ne tantes com abans. I des de la part més alta del turó, ja arribant a l’institut, li diria: “Mira avi, encara es veu el mar”.

El darrer video

El pagès torrenc Daniel Rovira, un dels protagonistes del vídeo que ha fet el Departament d’Agricultura

Hemeroteca

Tweets recents

Share This