La soledat del miralls (12): Carícies

Resignada, va arrufar les celles, enaltides pel sospitós maquillatge, mentre feia una lleugera resistència davant la tracció que ELL exercia en el seu braç esquerre.

–Nena, que ja no és un nen. Deixa-ho ja! No vull arribar més tard del compte, cony!

Regles ancestrals: l’ordre domèstic que procura la femella; el gemec rebel de la tija adolescent, i el posicionament errant del mascle, més pendent dels plaers propis. Instint i protecció. Recol·lecció i caça. Però, encara que no puguem prescindir de tants anys de sediment genètic, alguna cosa es deu estar fent malament, perquè no s’acaba de trobar el punt d’equilibri de la responsabilitat compartida. Les dones, tal com jo ho veig, han guanyat metres a la muntanya, han establert campaments base per poder anar creixent fins al cim, però la neu s’enfonsa al seu pas entorpint la marxa, i els vents es deslliguen amb duresa, violents, per retardar aquest moment en què les banderes de la igualtat onegin amb la mateixa intensitat, en la mateixa cimera, que no és altra que la del dia a dia.

Pel que a mi respecta, i a risc de semblar contradictori, m’agradava que la mare em repetís les coses a fer. Sé que era una de les maneres que tenia de dir-me “t’estimo”. Una de tantes.

Pel que fa a ELL, de del seu port de suficiència sostinguda en un abric de tres quarts, de pell d’albercoc, em va dir que em quedava de cap de la casa (ves, quin honor!). I, com sempre, em privà d’un petó que amb els anys he après a no esperar. Va estirar una vegada més el braç de la mare, i se’n van anar.

Van tornar cap a les tres de la matinada. Jo no dormia. ELL venia borratxo, parlava molt alt, reia, s’enfadava, parlava del partit, del sopar, dels cabrons que volien el seu lloc; reia, un riure estúpid, atiplat; un riure desbordat, llimac, prescindible.

Li deia a la mare que s’havia portat molt bé, que en el sopar havia estat perfecta, sense restar-li protagonisme, sense parlar més del compte.

–Avui t’ho mereixes tot, nena. Has estat a l’alçada; fins i tot quan has parlat de les teves traduccions, no t’has acarnissat en els premis, en els reconeixements. En aquests casos, ja saps, cal ser però no estar. M’entens, oi? Sí, com no m’has d’entendre? Fotuda filòloga.

Ell sabia que la mare era aquesta saviesa que no es diu, que se sent de només estar en la seva presència; ho sabia en el seu interior, en la seva ràbia, en la seva inferioritat. Abans no era així; no el recordo així. És com una fruita que s’ha fet malbé, que ha ennegrit i ha crescut de manera equivocada. Com un tros de poma que ha perdut el seu color brillant i saludable, després de romandre un temps abandonat sota el piano.

Abans jo l’estimava. Però abans era ahir; aquesta eternitat passada.

Quan van obrir la porta del carrer i van encendre el llum del menjador, li venia parlant de la dansa, de la voluptuositat del seu cos i de com de satisfeta l’anava a deixar:

–Nena, ja saps que un polvo salvatge és una bona teràpia que endreça les coses, que posa a cadascú al seu lloc, oi que m’entens?

Em va fer fàstic la seva veu. La seva obscenitat. Vaig pensar si en la intimitat tot és possible, tot és acceptable, tot són matisos de l’amor, tot forma part de l’amor, del joc. Tot? Fins i tot la imposició? Potser les fronteres del plaer i l’amor siguin només un fil invisible que deixa costures mal cosides entre el desequilibri que produeix el goig d’un mateix i l’equilibri que pretén l’amor. Potser, l’única diferència rau en la transcendència dels jocs terribles que decoren l’èxtasi del domini o de la submissió.

Si no es trenquen les cordes que sostenen l’amor, l’abisme negre deixa d’acariciar la tomba dels titelles. Hi ha titelles amb les cordes gastades, esfilagarsades, trencades, que encara surten a escena i fan el seu paper.

Sí, em va fer fàstic la seva obscenitat, la seva manera de parlar, la seva manera de tractar-la, de trencar-li les cordes. De fer d’ella un titella.

–Carles, t’aniria bé una dutxa –li va dir la mare amb una calma colpidora–. Mentrestant et vaig preparant un cafè.

–Brufff…!

ELL va emetre un estrany gemec que va descompondre el silenci.

–Va, Carles, deixa… estic una mica cansada. Dutxa’t, camina…

–Brufff…!

No es va dutxar.

Abans no era així. I jo l’estimava.

Ara, però, podia notar les gotes de saliva projectar-se de la seva boca, gotes amb olor d’alcohol, amb olor de poder, de política, de maltractament. Ja feia temps que l’insomni m’havia fagocitat. Que s’havia apoderat de mi com una doble personalitat, com un estadi perpetu de desdoblament.

En la foscor tot és més intens i perdurable; el dolor fa més mal, fins i tot. En la foscor de la meva habitació la seva veu semblava un punyal que s’enfonsava una i altra vegada en la carn de la compassió.

I la carn i el punyal es van dir:

–Carles, em fas mal …

–Soc el teu tigre! T’escorreràs de gust amb les meves urpades!

–M’estàs fent mal…

–Porca! Guineu! Veuràs quin gust…!

–Per l’amor de Déu, em fas mal…!

–Calla, puteta! Ara sabràs el que és bo…

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevistem Santi Segalà, cap de l’àrea de Predicció Meteorològica del Servei Meteorològic de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This