La soledat del miralls (10): Les normes

J.A. NIEVES

La parella de la Policia Local era bicolor: un noi ros i una noia de pell molt clara però cabell molt fosc.

Quan es van acostar a nosaltres, que ocupàvem bona part de les escales, davant de la secció d’audiovisuals de la biblioteca, jo estava patinant. Ràpidament em vaig acostar al grup, i vaig recollir el patí amb un cop de peu.

—Què passa? —vaig preguntar mirant als col·legues.

Mia es va ficar dos dits a la boca, fent gest de vòmit. El policia —que no va veure el seu gest— va ir, molt estirat ell:

—Nois, ja sabeu que aquí no es pot patinar.

El policia, que era molt alt, lluïa ostentós la seva arma, així com la resta de complements que penjava del seu cinturó. Em va semblar excessiva càrrega, una inutilitat. Vaig repassar: arma (un revòlver gran, un 45); una defensa telescòpica; walkie-talkie; dues cartutxeres tancades, una d’elles suposo que contenia les esposes (potser les dues); una funda amb el mòbil —imprescindible en aquells temps—, i una cartutxera allargada que possiblement contenia un esprai defensiu.

Em va venir a la ment, llavors, la imatge d’un d’aquells muls carregats d’objectes en les seves dues alforges, que antigament anaven de poble en poble amb els seus amos venent la mercaderia. Vaig somriure i vaig reposar:

—I on anem? —em vaig fer l’ingenu—. Si l’alcalde construís la pista que va prometre, no seríem aquí.

Polis de nova ventrada, joves, acabats de sortir de l’acadèmia. Lluïen un port xulesc que, sembla ser, forma part del currículum formatiu de les últimes promocions de l’Escola de Policia. Això, sumat al meu sindicalisme de carrer, i al fet que els uniformats desconeixien encara de qui era fill, va alliberar a l’ambient una estranya barreja de tensió i complicitat. Els nois del grup, escalonats en diferents grades, es removien sobre els patins, inquiets. Algun reia dissimulat. No era la primera vegada que la Policia Local ens havia requisat les taules. De fet, gairebé semblava un objectiu principal de mandat.

És estranya aquesta sensació de ser perseguit per una norma que no et dona alternativa. La joventut sempre està en desavantatge respecte als adults. Som criminals de les normes. Nihilistes de base, que pretenem poder gaudir amb les aficions que ens agraden, no amb les que ens imposen. I, és cert, ens equivoquem. Hem d’aprendre. Ni més ni menys que qualsevol. Però una cosa tinc clara: patinant, o no estudiant prou, o portant els pantalons caiguts, no matem el poble de fam; no desnonem la gent de les seves cases; no portem a la ruïna el país. No humiliem, ni destruïm il·lusions.

La dona-policia va dir:

—Teniu la pista antiga. Aneu-hi.

Era una agent molt atractiva, no molt alta (poc més de metre seixanta) i lluïa el pèl més negre que mai havia vist. Em va envair una imatge sobtada: el seu pèl era carbó que es tornava incandescent al mirar-lo; però, a diferència de la Medusa, quan ella et mirava el teu cos no es convertia en pedra, sinó que s’abrasava com la cansalada en una graella, i quedava deshidratat i cruixent i en perill d’extinció. La noia tenia els braços en gerra, i descarregava el pes del seu cos sobre la cama dreta.

Com s’havia dirigit a mi, i jo estava abstret imaginant- la en situacions que no venen al cas, em va insistir:

—Tu! M’escoltes o no? (no, no escoltava res). Aneu a la pista…, aneu a la pista al costat del canal, que per això hi és. De moment és el que hi ha. El que hi havia eren els seus ulls, grans i negres com una nit sense lluna; intensos com un amor recent i penetrants com un estilet esmolat.

Vaig contestar:

—Allà no es pot patinar. És una pista molt petita, i no hi cabem tots.

El policia va intervenir:

—Menys històries, que ja ens coneixem —la veritat és que no ens coneixíem, però és el que se sol dir quan

intentes transmetre que el que digui l’altre no t’importa el més mínim—. Ja us hem advertit. Si reincidiu us requisarem les taules i us denunciarem.

Allà va acabar l’actuació policial. El poble estava ara molt més segur. Quan van marxar, alguns dels nois van maleir la veïna xivata, que s’amagava darrere d’una cortina horrible i bruta. Estava rabiüt per la situació, però aquella parella de policies havia fet la seva feina.

La nuesa d’aquella defensora de l’ordre públic en els meus ulls no va passar desapercebuda en els de Mia, que em va fer un fort pessic al braç.

—Què, et mola la monilla, eh, tros de cabró?

—Coi, Mia! Què nassos et passa? M’has fet mal.

—Et fots!

A l’entrar al cotxe patrulla, la dona-policia es va acomodar la defensa entre les cames per poder tancar la porta. Va mirar cap on érem, i el cotxe va arrencar. Aquella nit de tardor, difusa i anodina, es va convertir en una nit angoixant, espessa. Una nit amb un gran dolor al braç.

Fes-te subscriptor i dona suport al periodisme local i independentRebràs el diari al teu domicili i formaràs part d'una comunitat

Per què haig de fer-me subscriptor/a?

Per donar suport a un projecte periodístic de proximitat i de qualitat.
Per aprofitar una sèrie d’avantatges en l’accés a continguts informatius.
Per poder participar en actes exclusius i aconseguir ofertes en comerços i serveis.
Per formar part d’una comunitat.

A què em dóna dret la subscripció?

Rebre cada número en paper al teu domicili i descarregar-se el PDF de la revista.
Accedir uns dies abans als principals continguts de la revista.
Recepció d’un mailing periòdic.
Participació a actes exclusius per a subscriptors/res.
Ofertes comercials i promocions.

Share This