La soledat dels miralls – Capítol 4. Venjança!

J.A. NIEVES

Ell no hi era. La mare sí. Sempre hi era, fins que va morir.

La venjança no té edat i és lícita. Tan lícita com pugui ser la justícia privada. Tan lícit com pugui ser un acte animal. Qualsevol acte animal té vida pròpia, encara que no sempre es recordi. Per això no recordo amb exactitud quan va ser la primera vegada, aquell moment en que Ell va passar de ser un bon marit a ser un fill de puta. Però sí que tinc una imatge clara, com si fos una fotografia de la mare plorant, encarada a la finestra, rentant els plats. Jo dibuixant a terra, i ELL al sofà amb els peus damunt de la tauleta de vidre. Aquesta imatge sí la recordo. I allà, estès a terra, mentre dibuixava, vaig saber que aquell home no era bona persona perquè feia patir a la mare.

No sé com va passar. Sé que abans havien llegit molt junts. Compartien el gust per la lectura comú, llegien i debatien, expressaven el que sentien. Triaven un llibre i el devoraven, es devoraven. Es menjaven, tal qual. Jo era petit però no ximple. Compartien passions com els escacs. Però hi va haver un moment, (sempre hi ha un moment), en què aquesta fèrria complicitat es va trencar, i els gustos i les necessitats van començar a divergir.

Com ho fan les dents d’una cremallera.

Quan s’obre una cremallera, alguna cosa surt a través d’ella. ¿I si ara surto jo?

El 7 de setembre en vaig fer catorze, d’anys. Vaig decidir deixar-me els cabells llargs just ara fa un any, després de veure un vídeo de Sopa de Cabra en el qual sortien imatges de Dalí pintant a la terrassa de la casa de Port-Lligat. El meu cabell sembla un bròquil, i ara el tinc llarg. Més d’una vegada m’han dit que les meves celles s’assemblen a les de Zapatero, però que cobreixen millor els meus ulls petits, de color caoba i profunds, com de rata eixerida. Pòmuls sortints, ben alineats amb el meu nas que recorda l’apèndix de Jeff Goldblum, igual que el mentó. El meu coll és més aviat com el de John Travolta. Però tot això importa poc. El que realment importa és que la mare va morir cinc dies abans de fer jo els tretze, fa un any i mig, i que em va deixar l’herència del botxí.

Soc alt i miro com mira Richard Gere quan està trist, segons deia la mare. Però això serveix de ben poc ara que no hi és. Encara tinc un munt de barbs, que la mare ja no em peta.

Als sis anys em van fer uns tests. Aquestes proves van dir que estava molt per sobre de la mitjana. Vaja. Sempre necessitem referències, tenir amb qui comparar-nos. Sembla ser que sense la comparació la nostra vida no té sentit. A mi no m’agrada comparar-me. L’hi deia a la mare. Li deia que no em comparés amb ningú, ni els meus llavis, ni els meus ulls, ni el meu somriure. Em feia ràbia. Acostumo a estar així, rabiós, des de petit, des de sempre. Encara no sé per què. És com si estigués turmentat, com si volgués alguna cosa, com si busqués alguna cosa que no trobo. Com si volgués ser una cosa que no soc.

Per sobre de la mitjana. Bah! I què ? Processo el món des d’una altra perspectiva, des de la solitud de les minories o des de l’estigma dels empestats. Estic molt per sobre de la mitjana. I pateixo. Molt. I no sé dir per què.

No m’agraden les presentacions. A vegades les presentacions són una paròdia. Però la vida és una paròdia, és com si estiguéssim presentant-nos contínuament. No m’agrada. M’agrada estar sol. Tinc els meus amics, és clar. Però el que més m’agrada és estar sol. I ja no tinc a la mare. Les presentacions em sonen com un rap arrossegat. El rap m’agrada. Les presentacions són una paròdia. Penso en el concepte. Paròdia: elaboració imitant d’un individu amb la sana intenció de burlar-se’n. Caldrà acceptar que una imitació burlesca part de bones intencions. Riure del proïsme, se l’estimi o no com a un mateix. Guerra Santa. Inquisició. Dogmatismes. Règim de partits. Parlar de cara al públic amb el cul al descobert. Paròdies, paròdies, paròdies…

Però sé que les coses han de començar d’alguna manera. Això és, d’alguna manera. Un principi, una presentació. Bé, doncs soc orfe. De mare, amb les mancances que això comporta. M’ha quedat la pitjor herència que em podia quedar. Algú a qui no vull nomenar, a qui no vull. ELL. Només vull dir-li així: ELL.

No vull dir pare. No puc. Encara que a vegades em miro a l’espill, i el veig sortint dels meus ulls i ocupant la meva soledat.

Reacció!

Els meus amics m’admiren. Diuen que tinc quelcom que ells no tenen, alguna cosa especial que em fa ser diferent; i que a més no tinc una mare que m’atabali com els passa a ells. Però no entenen res. Els meus amics són mundans. Els estimo, els vull, però no es qüestionen les coses. Les viuen, i punt. Bé, excepte Mia. Ells no volen menjades de coco, com diuen, i es fiquen amb mi. I amb el meu nom.

No ho suporto. I les coses que no es suporten s’han de fer pagar.

Hemeroteca

Tweets recents

Share This