Capítol 1. L’home del costat
J.A. NIEVES
La nostra visió s’aclareix només quan podem veure a l’interior del nostre propi cor. El que mira a fora, somia; qui mira al seu interior, desperta.
C. Jung
No sé si us ho heu preguntat mai, possiblement ni us interessa, però us ho dic igualment: l’orgasme dels mosquits dura dos segons. Ah, la màgia del temps! És el temps que es triga a dir no amb supèrbia, o de rebre l’impacte d’una bala. I a què ve això, us preguntareu? Disparo. Tot i que sóc, en certa manera, un mosquit, els meus orgasmes duren més (bé, tampoc molt més, posem entre tres i set segons) i procuro tenir-ne tres o quatre vegades al dia. Tampoc és tant: 28 segons d’intens plaer al dia són un bagatge escandalosament nimi. I no obstant això, molts dels meus congèneres fan postulats d’hegemonia de l’espècie com si això fos reescriure la història. Pobre deliri!
Els mosquits equilibren el seu plaer: dos segons per picar i dos segons per ejacular. Són una espècie en perfecta balança. Jo pertanyo a una altra espècie de mosquits que no té tan equilibrats els seus plaers: dedica molt més temps a matar que a córrer-se. I això és una imperfecció suprema de l’espècie. Una mutació desviada de la regla.
Mosquit s’és en moltes llengües: Cousin, Moustique, Moucheron, Gelse, Schnake, Mucke, Zanzare, Moscerino, Muskito, Gnat, Tipulario, Cénzalo, Cínife, Xanquers… Ah, la llengua és tan versàtil! Aquesta és una altra de les imperfeccions que l’ésser humà ha de resoldre: dir el mateix i no comprendre el que es diu. O sigui, l’asincronia emissor-receptor, dins d’un mateix continu de comprensió, lingüística o conductual.
Però bé, vegem: xanquer m’agrada. Sí, m’agrada. Sempre vaig ser un xanquer. De petit em deien “cames llargues”, encara que mai he arribat a ballar com Fred Astaire. Xanquer és un terme molt acceptat. Sí, “xanquer” m’agrada. Recrear aquesta imatge de cames llargues, interminables, posant-se en l’apetitosa pell de la víctima, per agullonar-la, per córrer-te. Ah, quina disjuntiva!
Si fos una femella, i per tant un exemplar més evolucionat, les meves estructures bucals formarien una llarga probòscide amb la qual perforaria la pell dels altres, i succionaria la seva sang. Em permetria el luxe d’inocular fins 6/4 parts de verí comú per provocar inflamacions i molèsties. Però, si fos una femella, estaria obligada a posar ous i necessitaria de l’aportació de sang aliena per poder iniciar el cicle gonadotròfic que culminaria amb l’ovogènesi. I, els meus òrgans bucals, per posar un exemple, diferirien dels d’un mascle pel que fa a la succió de sang. Tant d’una manera com d’una altra, podria ser un transmissor avesat de malalties infeccioses. Molest, mordaç, impertinent.
Però no soc un culícid que hagi necessitat una massa d’aigua estancada durant almenys una setmana per completar l’etapa larvària. Només soc un adolescent, de l’ordre dels mascles. Jove. I, per això, soc molest. Puc produir inflamacions localitzades o extenses, i moltes altres incomoditats difícils de digerir. Una tremenda agulla al cul entumit. Una revolta hormonal.
La meva semblança actual amb els culícids, és en la necessitat de nodrir-me d’aigua per, com a mínim, completar la fase en què em trobo. Una fase larvària, de tancament, que ha d’evolucionar cap a una altra fase que, de ser un mosquit, seria la fase de crisàlide, avantsala d’un exemplar adult. Però, en el meu cas, aquesta fase larvària potser desemboqui en una d’incertesa, prèvia a un procés involutiu. La mort.
Ja veurem.
Pensava en tot això de les molèsties perquè estava recordant com va començar aquesta història. I fou un dia d’aquells que molesten més del compte.
L’any 2008 va ser l’Any de la Rata; l’Any Internacional de la Patata; del Planeta Terra; dels Idiomes; del Sanejament; del Diàleg Intercultural; l’Any del Poder Ciutadà; dels Cims Mundials i l’Any Rodoreda. Però aquell any i, més concretament aquell dijous 16 d’octubre, va ser per a mi un d’aquells dies en què, sense saber ben bé per què, enviaries a fer punyetes fins i tot la teva pròpia presència. Ho vaig fer, a l’anar-me’n a dormir.
I ho vaig fer com jo sé, de manera feridora i perpètua.
No era tard encara, però la nit es va despenjar abans del compte i tendia el seu mantell de tardor sobre la quietud costanera del meu poble. Havia estat patinant amb els skaters a la pista de Baix a Mar, al costat del canal. Tenia el temps just per arribar a casa, al costat de l’IES Torredembarra, preparar-me les coses i anar a fer taekwondo al gimnàs que hi ha prop del CAP. Aquell dia vestia pantalons texans curts, una samarreta rosa Pull&Bear, amb un estampat del Taj Mahal, una gorra negra Element, i unes vambes Vans també negres, amb unes franges verdes de buata cosides en diagonal. Me les havia comprat per internet, a bon preu, amb els diners que havia recollit amb motiu del meu aniversari.
Mentre feia un dels trucs amb el patí, vaig caure malament a la pista i em vaig fer mal als abductors. Vaig començar a notar una tensió extrema.
