La soledat dels miralls (I)

Capítol 1. L’home del costat

J.A. NIEVES

La nostra visió s’aclareix només quan podem veure a l’interior del nostre propi cor. El que mira a fora, somia; qui mira al seu interior, desperta.

C. Jung

No sé si us ho heu pre­guntat mai, possible­ment ni us interessa, però us ho dic igualment: l’orgasme dels mosquits dura dos segons. Ah, la màgia del temps! És el temps que es tri­ga a dir no amb supèrbia, o de rebre l’impacte d’una bala. I a què ve això, us pregunta­reu? Disparo. Tot i que sóc, en certa manera, un mosquit, els meus orgasmes duren més (bé, tampoc molt més, posem entre tres i set segons) i procuro tenir-ne tres o qua­tre vegades al dia. Tampoc és tant: 28 segons d’intens plaer al dia són un bagatge escandalosament nimi. I no obstant això, molts dels meus congèneres fan postu­lats d’hegemonia de l’espè­cie com si això fos reescriu­re la història. Pobre deliri!

Els mosquits equilibren el seu plaer: dos segons per picar i dos segons per ejacular. Són una espècie en perfecta ba­lança. Jo pertanyo a una altra espècie de mosquits que no té tan equilibrats els seus plaers: dedica molt més temps a ma­tar que a córrer-se. I això és una imperfecció suprema de l’espècie. Una mutació desvi­ada de la regla.

Mosquit s’és en moltes llen­gües: Cousin, Moustique, Moucheron, Gelse, Schnake, Mucke, Zanzare, Moscerino, Muskito, Gnat, Tipulario, Cénzalo, Cínife, Xanquers… Ah, la llengua és tan versàtil! Aquesta és una altra de les im­perfeccions que l’ésser humà ha de resoldre: dir el mateix i no comprendre el que es diu. O sigui, l’asincronia emissor-receptor, dins d’un mateix continu de comprensió, lin­güística o conductual.

Però bé, vegem: xanquer m’agrada. Sí, m’agrada. Sem­pre vaig ser un xanquer. De pe­tit em deien “cames llargues”, encara que mai he arribat a ba­llar com Fred Astaire. Xanquer és un terme molt acceptat. Sí, “xanquer” m’agrada. Recrear aquesta imatge de cames llar­gues, interminables, posant-se en l’apetitosa pell de la vícti­ma, per agullonar-la, per cór­rer-te. Ah, quina disjuntiva!

Si fos una femella, i per tant un exemplar més evolucionat, les meves estructures bucals formarien una llarga probòs­cide amb la qual perforaria la pell dels altres, i succionaria la seva sang. Em permetria el luxe d’inocular fins 6/4 parts de verí comú per provocar in­flamacions i molèsties. Però, si fos una femella, estaria obli­gada a posar ous i necessitaria de l’aportació de sang aliena per poder iniciar el cicle gona­dotròfic que culminaria amb l’ovogènesi. I, els meus òrgans bucals, per posar un exemple, diferirien dels d’un mascle pel que fa a la succió de sang. Tant d’una manera com d’una altra, podria ser un transmissor ave­sat de malalties infeccioses. Molest, mordaç, impertinent.

Però no soc un culícid que hagi necessitat una massa d’aigua estancada durant almenys una setmana per completar l’etapa larvària. Només soc un adoles­cent, de l’ordre dels mascles. Jove. I, per això, soc molest. Puc produir inflamacions lo­calitzades o extenses, i moltes altres incomoditats difícils de digerir. Una tremenda agulla al cul entumit. Una revolta hormonal.

La meva semblança actual amb els culícids, és en la ne­cessitat de nodrir-me d’aigua per, com a mínim, completar la fase en què em trobo. Una fase larvària, de tancament, que ha d’evolucionar cap a una altra fase que, de ser un mos­quit, seria la fase de crisàlide, avantsala d’un exemplar adult. Però, en el meu cas, aquesta fase larvària potser desembo­qui en una d’incertesa, prèvia a un procés involutiu. La mort.

Ja veurem.

Pensava en tot això de les mo­lèsties perquè estava recordant com va començar aquesta his­tòria. I fou un dia d’aquells que molesten més del compte.

L’any 2008 va ser l’Any de la Rata; l’Any Internacional de la Patata; del Planeta Terra; dels Idiomes; del Sanejament; del Diàleg Intercultural; l’Any del Poder Ciutadà; dels Cims Mundials i l’Any Rodoreda. Però aquell any i, més con­cretament aquell dijous 16 d’octubre, va ser per a mi un d’aquells dies en què, sense sa­ber ben bé per què, enviaries a fer punyetes fins i tot la teva pròpia presència. Ho vaig fer, a l’anar-me’n a dormir.

I ho vaig fer com jo sé, de ma­nera feridora i perpètua.

No era tard encara, però la nit es va despenjar abans del compte i tendia el seu mantell de tardor sobre la quietud cos­tanera del meu poble. Havia estat patinant amb els skaters a la pista de Baix a Mar, al cos­tat del canal. Tenia el temps just per arribar a casa, al cos­tat de l’IES Torredembarra, preparar-me les coses i anar a fer taekwondo al gimnàs que hi ha prop del CAP. Aquell dia vestia pantalons texans curts, una samarreta rosa Pull&Bear, amb un estampat del Taj Ma­hal, una gorra negra Element, i unes vambes Vans també ne­gres, amb unes franges verdes de buata cosides en diagonal. Me les havia comprat per in­ternet, a bon preu, amb els diners que havia recollit amb motiu del meu aniversari.

Mentre feia un dels trucs amb el patí, vaig caure malament a la pista i em vaig fer mal als abductors. Vaig començar a notar una tensió extrema.

El darrer video

El pagès torrenc Daniel Rovira, un dels protagonistes del vídeo que ha fet el Departament d’Agricultura

Hemeroteca

Tweets recents

Share This