La Padrina Rosalia i el tresor del Roquer

GIBERT D’ARTZE

Menció d’honor en el I Premi de narrativa Far de la Torre-Torredembarra Actualitat

Vet aquí que una vegada, no fa ni molts anys ni molt pocs, a la bonica vila de Baixamar, a tocar del no menys bonic poble de Daltlatorre, hi vivia una velleta encantadora a qui tothom anomenava La Padrina Rosalia. Era una dona d’ullets bondadosos que miraven rere els vidres d’unes ulleres rodones i que sempre duia llarguíssimes bufandes de cotó que s’enredaven en els seus tirabuixons blanquinosos. Ella mateixa les teixia amb paciència, com la resta de la roba que vestia, combinant-hi mil-i-una textures diverses i infinitat de colors diferents dels tons més imaginatius.

Vivia en un far blanc. Un far que semblava un bolet gegant, alçant-se majestuós entre les roques enfilades on anaven a petar les onades del blavíssim mar que acaronava aquelles costes. Tothom n’hi deia El Far d’en Barr, perquè aquest era el nom del rererererebesavi de La Padrina Rosalia, el primer faroner que hi va viure i que havia arribat del nord glaçat de més enllà de les terres conegudes, segons deien. Cada nit, indiferent al fred o a la calor, ella continuava encenent el llum que il·luminava i guiava els vaixells, avisant-los que, allà, hi recomençava una nova terra.

Al Far d’en Barr tot s’hi mostrava aparentment senzill, però cada detall era molt original i especial: els colors que decoraven les parets eren diversos i lluents, els antics pergamins que s’apilaven als baguls parlaven de països llunyans, de contes, de misteris… No hi havia res que fos avorrit o pesat. Tot estava com alterat per una màgia antiga i dolça. Els dibuixos, els mobles, els plats i cadascun dels menjars eren singulars, únics, com si s’haguessin fet reals els somnis més bonics… Era una casa ben curiosa, estreta i altíssima, amb un munt d’escales que portaven d’un pis a l’altre i que amagaven innombrables portes que duien a molts racons i cambres aparentment oblidades o a soterranis foscos i humits.

Heu de saber que, al Far d’en Barr, no hi havia res que fos quadrat o rectangular. Tot s’hi arrodonia: les parets, les lleixes farcides de llibres ovalats, els mapes antics, els quadres que penjaven dels murs mig esquerdats, les escales que pujaven en espiral fins a la torre del far, on hi regnava un cercle de llum gegant il·luminant un horitzó que tampoc no es mostrava massa recte veient-lo des de tan amunt… Fins i tot els coberts estaven retorçats i les agulles de fer mitja s’enroscaven capriciosament.

La Padrina Rosalia compartia aquell far amb en Prometeu, un gatot immens d’aspre pèl blanc clapejat de tots els colors i que sempre duia un ull mig tancat, com si anés picant l’ullet constantment.

En Prometeu havia aparegut una nit de tempesta a la platja. Podria ser que fos l’únic nàufrag d’una embarcació que s’havia enfonsat, i potser el mar va voler salvar-lo dipositant-lo sa i estalvi en aquella costa. Però d’això ja feia molt de temps, La Padrina Rosalia i en Prometeu ja no recordaven com era viure l’una sense l’altre, i s’havien fet moltíssima companyia des de llavors.

La família de La Padrina Rosalia havia viscut sempre al far, des que en Barr l’havia construït amb les seves pròpies mans, feia moltes i moltes generacions. La feixuga tasca de vetllar per tal que la llum mai no s’apagués havia passat de pares a fills i de mares a filles, d’avis a nétes i d’àvies a néts. Primer, mantenint el foc encès sense descans, i, després, gràcies a un mecanisme precís que s’havia anat adaptant al pas dels temps, augmentant les seves peces i convertint-lo en una estranya construcció metàl·lica que anava incorporant engranatges i rodetes al seu ja considerable embalum.

I, durant tots aquests anys, en aquell far tan extraordinari s’hi havien anat acumulant tot de restes de coses que l’aigua dipositava contínuament a la sorra: trossos arrodonits de fustes de vaixell, petxines estranyes arribades d’oceans llunyans, pedretes rodonetes, ampolles amb missatges antics enrotllats al seu interior que encara no havia llegit ningú, objectes ovalats i lluents… Qualsevol cosa bonica que regalava el mar anava a parar, invariablement, a les golfes del Far d’en Barr.

Ja us podeu imaginar, doncs, que bé que s’ho passava en Prometeu jugant amb les boletes, esgarrapant les fustes corcades o perseguint petites monedes brillants que dringaven i que li enlluernaven l’ull bo quan un filet de sol s’introduïa pels petitíssims ulls de bou que esquitxaven les rodones parets del far.

I la veritat és que La Padrina Rosalia també s’ho passava molt bé veient-lo jugar i córrer amunt i avall de les escales, mentre ella feinejava per les habitacions. Perquè, al Far d’en Barr, sempre hi havia un munt de coses per fer: cuinar, rentar, planxar, cosir, netejar, tenir a punt l’estrafolari aparell que encenia el llum del far cada nit, adobar les fustes que s’humitejaven amb la salabror o repintar les parets que s’ennegrien, xopes per la marinada.

És clar que no tot ha de ser treballar, en aquest món, i La Padrina Rosalia també tenia temps per fer altres coses que li agradaven molt: llegir, mirar precioses postes de sol i fer llargues passejades per la platja amb en Prometeu, que sempre es rebolcava mandrós per la sorra humida mentre aixecava les orelles mig punxegudes cap a l’horitzó, com si volgués escoltar-hi els sons llunyans del lloc remot d’on havia vingut, fos el que fos.

I també hi havia temps per als sucs de fruites refrescants, les infusions d’herbes exòtiques deliciosament aromàtiques i els berenars dolços i fragants, des dels pastissos de xocolata i gerds que eren l’enveja de tots els veïns de Baixamar, quan la seva flaire descendia cap a les cases arrenglerades de la vila, fins a moltes altres llepolies extraordinàries que escampaven les seves olors perfumades pels encontorns. Hi havia qui deia que les receptes li havien arribat a La Padrina Rosalia en un pergamí antic ficat dins d’una ampolla, alguna penyora d’un naufragi oblidat feia molts anys… D’altres, que només podien ser obra d’una fetillera que compartia els secrets d’una cuina dolça creada pels déus del nord inconegut i que en Barr havia portat amb ell… De tota manera, el cas és que, moltes tardes, el Far d’en Barr s’omplia amb tots els nens i totes les nenes dels voltants, especialment els fills i les filles del pobres pescadors d’algues que habitaven la vila de Baixamar… Hi acudien, somrients i feliços, per berenar-hi tots junts, ben a poc a poc, deixant que les cremes ensucrades es desfessin a les boques, mentre La Padrina Rosalia els contava aventures i llegendes extraordinàries, transportant-los a un món fantàstic que ja s’anava esborrant de les memòries de les persones que només tenien temps per al seu dia a dia avorrit i monòton…

I, de tots els nens i totes les nenes que visitaven sovint La Padrina Rosalia, n’hi havia dos per als quals sentia un afecte molt especial: eren el Ros i la Bruna, dos bessons entremaliats de cabells rinxolats que vivien en una de les cases de la platja abocades a la sorra. Eren els fills de la Dolça Jana, una dona afable i callada que treballava tot el dia a Daltlatorre, en una petita botiga del carrer dels Figurants. Allà hi venia objectes molt bonics que feia a mà, i que anaven a decorar les llars dels visitants estiuencs que sovintejaven pel poble i que vivien els seus hiverns en països que potser ella mai no coneixeria.

Aquella tarda de dissabte, una mica ventosa, força plujosa, molt grisa, el Ros i la Bruna eren els únics convidats al Far. Als altres nens i nenes, els seus pares no els havien deixat sortir per por que la tempesta es fes més forta i no poguessin tornar a casa. Quan el cel de Baixamar plorava amb ganes, tothom restava rere les finestres, contemplant l’espectacle, mirant com l’aiguat netejava els carrers i s’enduia la pols i portava tot de petites deixalles cap a la riba. De vegades, però, tanta aigua inundava les precàries cases dels pescadors d’algues, que eren les que es trobaven més properes al mar, i, aleshores, tothom ajudava en la neteja, i un munt de mans i veus es retrobaven, unides, poant-les sense descans i assegurant les barques, fins que el perill havia passat.

La Padrina Rosalia acabava de treure del forn per als seus dos convidats d’aquell dia una safata de magdalenes farcides de crema de xocolata i taronja cobertes de confitura de nabius i trossets d’avellana, i, una vegada més, el Far d’en Barr va omplir-se amb les aromes irresistibles que sorgien d’aquella cuina atapeïda d’atuells, farines, conserves i fruites de tota mena. Els dos nens seien a la taula ovalada que es trobava al bell mig de la gran sala central del far, veient com, més enllà dels finestrons repintats de blau, la pluja esquitxava els vidres amb un repic constant i el vent joguinejava inventant-se sons estranys, evocadors de paisatges ignots.

El Ros i la Bruna estaven callats, com sempre que endrapaven amb fruïció aquells dolços. Eren uns nens molt somrients i agraïts, i contínuament li demanaven a La Padrina Rosalia que els narrés alguna d’aquelles històries extraordinàries que coneixia, i que tant se valia que fossin certes o no, perquè allò més important d’aquells contes i llegendes eren els personatges que hi sortien, els racons de món que descrivien i com els despertava la seva imaginació, delerosa de nous horitzons per descobrir.

Al mateix temps que les magdalenes els omplien les panxes i els sentits de música celestial, les narracions de La Padrina Rosalia els omplien el cor i el cervell d’històries que no volien que acabessin mai. Aquella tarda de tempesta, la dona va començar a explicar la llegenda del Tresor del Roquer, mentre en Prometeu s’arraulia a la seva falda i, de tant en tant, aixecava una d’aquelles orelles tan encuriosides, quan el fil de la narració arribava a algun punt interessant…

-Molt abans que qualsevol de nosaltres haguéssim nascut, en aquesta costa on ara hi trobeu un port de barques arranjades en tot de línies rectes hi havia unes roques altes, rodones i majestuoses que arribaven fins al mar. La gent de per aquí sempre les havien anomenat el Roquer. Hi havia un camí que serpentejava, mandrós, pel seu damunt, pujant i baixant, seguint els capricis que l’aigua hi havia dibuixat durant segles. També hi havia roquissars coberts de verdet ran de mar, i moltes pedres foradades, amb laberints de coves misterioses que amagaven secrets antics que ningú no gosava explorar…

-M’agraden les coves –va dir la Bruna, amb la boca plena de molles i els llavis dibuixats de xocolata.

-Però sota el far encara hi ha moltes roques, oi…? –va afegir el Ros.

-Meeeeuuuu! –va reblar en Prometeu.

-Sí… El far va construir-se fa molts i molts anys, quan les persones convivien amb la terra i el mar sense fer-los cap mal. Això va fer que vingués un munt de gent a instal·lar-se en aquesta platja, per tal de poder comerciar amb els vaixells que hi arribaven i rebre les notícies de tota la resta de l’ample món. Però, anys i panys després, les ganes de tenir més i més diners van ennegrir el cor d’algunes de les persones que manaven, que sempre són les que tenen més coses, però que són les que sempre en volen tenir encara més.

-M’agraden més les coves… –la Bruna havia enllestit una de les magdalenes més grosses i ja en començava a mastegar una altra.

-La mare sempre diu que els senyors que manen són avorrits i que no saben cap història bonica. Vull que aquesta sigui molt bonica… Com acaba? –el Ros començava a impacientar-se una mica. Sempre volia saber el final de la narració abans d’hora, i invariablement començava llegint els contes pel final.

-Paciència, Ros… –La Padrina Rosalia va continuar, somrient. Doncs vet aquí que una d’aquelles coves, la més profunda i humida, era el cau on hi amagava els seus tresors, aconseguits al llarg de tota una vida de robatoris, un dels pirates més temibles que llavors navegaven per aquestes aigües: en Lluc el Borni. En Lluc el Borni havia emmagatzemat durant els llargs anys de les seves trapelleries infinitat de cofres farcits de monedes d’or, joies i pedres precioses, collarets i copes refulgents, tapissos de vellut i sedes suaus com l’ala d’una papallona. I tot ho havia anat amagant en aquella cova, que quedava protegida de visitants indesitjats quan pujava la marea, i de la qual només podia descobrir-se’n la situació, quan baixava, per una gruixuda porta de ferro que hi conduïa, tancada amb tres cadenats que tenien gravat el segell de dues torres bessones unides sobre el mar. Quan ja era molt vell i es trobava molt lluny, en Lluc el Borni va voler abandonar la seva vida de lladre de tresors, i va tornar a posar proa cap a Baixamar un últim cop, per tal de recuperar les seves possessions tan cobejades i viure envoltat de luxe durant la resta de la seva vida en alguna illa de ponent. Però vet aquí que una tempesta com mai no s’havia vist en aquestes costes va fer naufragar el vaixell amb tota la seva tripulació quan era a punt de desembarcar. Mai més no se’n va saber res, d’aquell temible pirata, i, estranyament, cap resta del naufragi no va arribar fins a les nostres costes… I vet aquí que el pare del meu avi, molts anys després, va trobar a la sorra de la platja, enredada en unes algues, una gruixuda cadena d’or massís de la qual en penjava una clau de ferro ben estranya, forjada en algun indret remot que tenia gravat el segell de dues torres bessones unides sobre el mar… Potser era la clau que podia obrir els cadenats de la cova d’en Lluc el Borni…

-Apa…! –va fer la Bruna. I el pare del teu avi va trobar el tresor?

-Durant molts dies i moltes nits, quan baixava la marea, va resseguir tots els forats de les roques. –La veu de La Padrina Rosalia havia esdevingut un

lleu xiuxiueig, només puntejat per la pluja que queia més enllà de les finestres. Ell coneixia tots els racons del Roquer, i ho va continuar intentant dia rere dia. Fins que, cansat de tant provar-ho, sembla que va penjar la clau a les golfes del far i va decidir deixar-ho estar definitivament. A la vida hi ha moltíssimes coses molt millors que buscar tresors amagats.

-Sí! –va fer el Ros. Menjar pastissos de xocolata…! I en Prometeu s’hi va afegir amb un Meeuuu! satisfet i allargat, mentre rebia la seva part del deliciós berenar de mans de La Padrina Rosalia, que va continuar parlant, amb la seva veu suau i clara:

-O ajudar amb la llum del far que els vaixells no es perdin en una nit de tempesta, o anar a visitar els amics que fa temps que no et visiten, o plantar flors que creixeran i que t’ompliran de colors cada racó, o collir herbes que et perfumaran la casa, o aprendre totes les moltes i moltes coses que hi ha al món i saber com funcionen, o riure, o mirar el mar, o passejar per un camí d’estiu al capvespre…

-Sí, però… la cova continua amagada? No la va trobar? –a la Bruna li encantaven les històries de princeses, de tresors i de llegendes situades a països llunyans.

-Com acaba la història? –va insistir el Ros. I aquella clau?

-El cas és que se’n va oblidar del tot. –La Padrina Rosalia els mirava enjogassada des del darrere de les seves ulleres rodones. Però, vet aquí que un dia, mentre endreçava els barrils que s’amunteguen al celler de baix, el pare del meu avi va trobar-hi a sota una trapeta de fusta que baixava fins a uns passadissos oblidats que hi havia per sota del far i que comunicaven, a través de llargues galeries humides, amb el Roquer. S’hi va ficar, proveït només amb la llum d’una torxa, i va resseguir-les durant metres i metres. Pujava, baixava, girava… I, quan ja se n’havia cansat i tornava cap al far, voleu creure que les flames de la torxa van fer lluir el daurat d’una moneda que havia quedat mig enterrada entre el fang de les parets…?

-Apa…! –va tornar a fer la Bruna.

-Però, per més que va cercar i cercar, allò va ser l’única cosa que va trobar: una moneda antiga i estranya, un trosset d’or, una peça que segurament s’havia escapat dels cofres curulls de riqueses del malvat Lluc el Borni.

-I on és, ara, aquesta moneda? –la veu del Ros s’anava impacientant.

-I la clau…? Encara la tens…? –va afegir la Bruna, amb la boca plena.

-Oi tant… Ja sabeu que, al Far d’en Barr, no s’hi llença pas res… Veniu…

I la Bruna i el Ros, el Ros i la Bruna, agafant una última magdalena per al camí, van seguir La Padrina Rosalia escales amunt, cap a les golfes, mentre la pluja ressonava a la petita i rodona teulada que cobria la llum eterna i inesgotable d’aquell far màgic.

La Dolça Jana mirava per la finestra de la seva caseta, arran de platja. La silueta del Far es retallava sobre la blancor sobtada dels llamps que queien mar endins. Sabia que el Ros i la Bruna estarien ben atesos per La Padrina Rosalia, i, en cas que la tempesta durés tota la nit, podrien quedar-s’hi a dormir. Però una por antiga li provocava calfreds amb cada tro esgarrifós que rodolava pel cel ennuvolat. Tot d’una, va sentir uns copets suaus a la porta i va anar a obrir, estranyada que algú fos tan imprudent com per caminar sota aquella pluja. Quina va ser la seva sorpresa quan es va trobar de cara amb els seus dos fills, acompanyats de La Padrina Rosalia. Tots tres, una mica bruts i enfangats, s’aixoplugaven sota un paraigües immens recosit amb infinitat de retalls de robes acolorides, que destacaven fins i tot sota aquell aiguat. Van entrar a casa i, mentre la Dolça Jana els preparava una llet de civada amb gingebre ben calenteta, van explicar-li la seva petita aventura…

Vet aquí que havien aconseguit la clau que tenia gravat el segell de dues torres bessones unides sobre el mar i van aventurar-se fins a les galeries antigues de sota el Roquer, mentre les onades bramaven i s’estimbaven contra els seus murs. Van aconseguir trobar, a la llum de les llanternes, aquella porta antiga i formidable, i van poder obrir-ne els cadenats rovellats. L’emoció els feia badar les boques quan, finalment, després de moltes giragonses i cruïlles de passadissos oblidats pel temps, van descobrir la immensa cova on en Lluc el Borni hi havia anat emmagatzemant els seus tresors… Però vet aquí que allà

només hi havia una ampolla de vidre amb un pergamí enrotllat a dins, on el pare de l’avi de La Padrina Rosalia hi havia escrit un enigmàtic missatge: Tot aquest immens tresor / en el fons, només és or. / Tothom s’hagués barallat / si mai l’haguessin trobat. / L’he amagat en el racó / on domina la raó. / La riquesa que busqueu / en la gent la trobareu…

-Era un enigma. Com un plànol del tresor…! –va dir el Ros, obrint molts els ulls.

-Però no hi havia vestits de vellut ni collarets bonics…! –va fer la Bruna.

-La felicitat està en la recerca, en el viatge –ara era la Dolça Jana qui parlava. Ens agrada el conte mentre ens porta al final.

-I no hi ha mai un final… –va concloure La Padrina Rosalia.

-Però el tresor del Roquer no existeix, doncs…? –insistia el Ros.

-Els tresors es duen al cor, i els trobes en les persones que t’ajuden i que et fan la vida més feliç, en cada albada i en cada lluna plena, en la fressa enjogassada d’un animaló que has sorprès al bosc o en els objectes tan bonics que crea la imaginació de la vostra mare, per exemple…

-I en els teus contes… –va decidir la Bruna, aferrant secretament la clau rovellada que li havia donat La Padrina Rosalia.

-“El racó on domina la raó”… On deu ser, això…? –el Ros encara hi pensava, fins que l’agradable aroma de la llet lleugerament especiada el va inundar de plaer i li va fer oblidar la lluentor de les monedes d’or, com aquella, recuperada del fons dels passadissos humits i fangosos i que reposava al fons de la seva butxaca…

Mentrestant, al Far d’en Barr, en Prometeu es passejava mandrosament, refregant-se feliç entre les peces del mecanisme que engegava cada nit una llum extraordinàriament lluent. Va esgarrapar-ne algunes, mentre estirava les seves potes llargues i peludes…

I al fons de cada esgarrapada hi brillava molt tímidament un somriure imperceptible, però extraordinari… L’eterna seducció d’un metall extraordinàriament daurat…

El tiempo - Tutiempo.net

El darrer vídeo

ENTREVISTA l Josep Bargalló, exconseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This