BLAI CARLES VILLA I CATALÀ
1. ALFA I OMEGA (30- 08-2023)
—No m’ho puc creure!
És impossible! Com cada matí des de fa quasi dos-cents anys, quan començà a navegar amb catorze tardors, s’ha acostumat a gaudir del magnífic paisatge marí de Baix a Mar, a tocar de la platja, el barri mariner del poble que ell tant estima, a un quilòmetre llarg de dalt de la torre. Segueix amb la vista dintre de la mar l’Antina, el seu rocam preferit, ple d’escletxes on de menut es capbussava i restava bocabadat observant la gran quantitat de crustacis i peixos que hi nedaven al voltant. Tracta d’imaginar les tres barres rocoses que s’allarguen paral·leles a la costa, d’on sobresurt el bloc, que sempre fan servir els pescadors per treure la barca.
Però avui el Sinibald de Mas s’estranya de la cartografia gravada pel temps als seus ulls, algun element no hi encaixa, s’acaba d’adonar que el bloc està orfe de l’escultura de 12 metres d’alçada que l’ornamenta de nou des de fa pocs dies, després del llarg i costós procés de reposició, i no s’ho explica. On és l’Alfa i l’Omega? Ha desaparegut! Es refrega els ulls per intentar trencar aqueix tel de boira matinera que pot haver-li ennuvolat la vista, es llença abruptament fent coveta amb El peix que es mossega la cua! Part I les seves mans vaporoses un toll d’aigua fresca de la mar, però res. No hi ha res! No hi és! Ell havia fet servir totes les seves influències perquè es fes una nova versió, més resistent en materials, de l’Alfa i de l’Omega, d’ençà de la seva retirada a causa del mal estat de l’acer per les inclemències marines i la posterior consulta popular sobre l’escultura que havia de presidir el bloc. Des de sempre havia restat seduït pel simbolisme de la proposta artística. Ell, un home de mar amb una fe ferma, considerava que els conceptes de principi i fi estan imbuïts d’una forta reminiscència bíblica. Déu va crear el món i, tal com van les coses, no tardarà a arribar el judici final. I que aquest principi doctrinal fos recordat cada dia era de vital importància.
I ara que després de tant de temps l’havien tornada a col·locar, s’havia fet fonedissa. I damunt en setmana de festes. L’hauran furtada? L’hauran retirada perquè han comprovat que havia estat mal fonamentada o tenia algun defecte de construcció? Segur que han sigut pirates algerians, aquells amb els quals tenia malsons des de la seva malaurada captura i esclavatge durant 6 terribles anys a Barberia.
No pot creure que 12 tones de pes es transporten sense que ningú no ho besllumi. Que estrany! Es persigna frenèticament i s’encomana a Santa Rosalia. És tard. Mentre escolta com ressona el vent que flueix harmònicament de l’orgue de l’església de Sant Pere Apòstol i es issol en el capvespre marí pensa que només arribi a casa haurà de convocar el Consell de la Torre, el Consell de Vuit, per explicar-los aquest fet extraordinari.
- EL CONSELL DE LA TORRE (31-08-2023)
Els vuit prohoms havien estat convocats d’urgència pel Sinibald al Centre d’Estudis. Una vegada asseguts a la taula rectangular del saló d’actes, el Sinibald prengué la paraula:
—Estimats amics, heu estat aquí congregats per tal com ha ocorregut un fet terrible. Aquest matí a l’alba, mentre pescava a la platja de Baix a Mar, he comprovat atònit que l’escultura Alfa i Omega ha desaparegut misteriosament.
—No pot ser! —exclamà el Joan Güell—, Joaquim i jo hem supervisat tècnicament d’una manera molt rigorosa tot el procés industrial de fusió i construcció de la nova versió. És impossible que cap ona, per molt gran que sigui, l’hagi poguda tombar o enfonsar.
—Clar que no —postil·là el Joaquim Torrens—, la fonamentació ha estat feta correctament i els materials són d’altíssima qualitat. Per a la rèplica s’han fet servir xapes d’acer al carboni de 15 mil·límetres de grossària, protegides amb dues capes d’epoxi i una de poliuretà, materials específics per a estructures marítimes sotmeses a onatge intens.
—A més —continuà el Joan—, el procés de càrrega i descàrrega, la instal·lació i el reforç de l’ancoratge han estat exemplars i sense cap error. Ja sabeu que jo particularment he donat suport al projecte de la piràmide, però com que el 60% del poble ha triat l’Alfa i l’Omega, he posat cos i ànima al servei de la correcta realització del projecte majoritari.
—I si s’ha fet voladissa per altres raons no tècniques? —va dir el Pere Aixalà—. Vosaltres els científics sols sabeu adduir raons tecnològiques. I si algú li ha tirat un mal d’ull i l’ha feta desaparèixer? No és una hipòtesi menyspreable, cada vegada que passo per la botiga aqueixa, la pell se m’eriça. Com es diu, Karma? Aqueixos centres espirituals orientals són sospitosos, potser s’hi està tramant alguna conspiració.
—Ja està aquí el supersticiós de torn —etzibà el Pere Romeu, estirant-se la llarga barba—, el Peroy sols pot pensar en paranoies i en conxorxes ordides a nivell global o local per subvertir l’ordre natural i social. Creia que la literatura la feia jo en aquest grup, però ja veig que no és així.
Per cert, Rusiñol em va comentar ahir que també ha desaparegut la rèplica del David que hi havia al Palau de Maricel de Sitges, però lluny de pensar que entrem en una nova era on hi haurà una rebel·lió dels Davids contra els Goliats postmoderns, ell pensa que es tracta d’una banda organitzada que trafica amb peces valuoses de metall. Potser hi ha alguna connexió amb el nostre cas…
—Doncs si no hi ha una explicació científica, és raonable la possibilitat d’un robatori… Qui dimoni haurà sigut? On es pot amagar una escultura així? —inquirí l’Antoni Roig.
—Bo, en tot cas —digué el Joan Mañé— crec que allò evident és que tenim la responsabilitat d’iniciar una investigació exhaustiva i cercar proves i evidències que ens porten a una hipòtesi raonable. De moment heus aquí una estranya carta morada, signada per FR, que he rebut aquest matí, en la qual diu el següent:
EL PEIX ES MOSSEGA LA CUA MENTRE ELS DOS ULLS GUAITEN L’ORIGEN
Algú entén un borrall? marxem, que avui tenim xaranga!
III. EL PEIX QUE ES MOSSEGA LA CUA (01-09-2023)
El Joan Mañé no havia pogut xafar l’orella en tota la nit. Hi pensava i hi pensava. De què li sonava aqueix nom? L’havia vist escrit en alguna pàgina de la premsa diària, n’estava cert. Ell la revisava tota, de cada portada a cada contraportada, tenia tot el temps del món i el seu ofici de periodista l’havia proveït de l’habilitat de bussejar en la premsa local, nacional i fins i tot internacional com peix en l’aigua i destriar ràpidament els bons articles dels dolents, allò pertinent d’allò superflu. I aqueix nom li sonava! Ah, clar —exclamà llançant la seva barretina a l’aire i tancant feblement els ulls amb un posat intel·ligent—, aquell bar de Tarragona tan emblemàtic! Bones tapes i atenció exquisida, relació qualitat preu excel·lent, ambient acollidor, potser una mica sorollós. Ho tenia quasi tot! I es deia així: “El peix que es mossega la cua”. Ara ho recorda amb claredat, l’article estava escrit per un crític gastronòmic amb bona ploma, nervi narratiu i elegància satírica.
En comunicar al Consell aquesta possible pista l’Antoni proposà que anaren a Tarragona, on es trobava el dit restaurant, quatre dels membres a escodrinyar i els altres quatre començaren les pesquises pel poble. I així es feu. A l’estona ja tot estava amanit i el Joaquim Torrens, el Joan Güell, el Joan Mañé i el Pere Romeu eren a Tarragona en un bot. El local es trobava a prop del Mercat Central i no va ser difícil trobar-lo. La sorpresa va ser, però, descobrir que estava tancat permanentment, així que el Joaquim, que ja ho havia previst, tragué un rossinyol i el pany de la porta cedí fent un nyac mentre els altres tres li feien de paravent. Esperaren uns segons i, quan no passava ningú, hi entraren els quatre de cop entropessant en un tamboret que hi havia a l’entrada i caient de morros en terra. Xim, pam, tom, potaplam!
L’espai estava molt fosc i feia olor a humitat, el Joan Mañé va encendre un misto i va acostar la flama a unes espelmes que hi havia en un racó. Llavors començaren a tafanejar-ho tot minuciosament.
—No ho entenc —va dir el Joaquim—. Crec que ens hem enganyat de lloc. Que el peix es mossegui la cua significa que s’ha entrat en un cercle viciós i tinc la impressió que és el que volen que fem, despistar-nos, ficar-nos en un atzucac.
—Potser, però també heu de pensar en una possible connexió amb la desaparició de l’escultura. El peix que es mossega la cua ens parla del principi i de la fi del peix, i de com aquests s’entrellacen. Principi i fi poden ser el mateix i unir-se per conformar el cercle, la figura perfecta —sentencià el Joan Güell—. A més, la figura sembla una omega!
—Un moment, mireu allà —va dir el Pere assenyalant un pòster que hi havia darrere de la barra, a l’esquerra d’una col·lecció d’unes quinze bótes de vi—. Hi ha un plànol morat doblegat que va del cap a la cua. Llavors s’hi va atansar, el va agafar i va llegir:
Està signat per AM i diu açò: L’ALFA I L’OMEGA UNEIXEN EL CENTRE
- ELS DOS ULLS GUAITEN L’ORIGEN (01-09-2023)
El Pere Badia, el Sinibald, el Pere Aixalà i l’Antoni Roig s’havien passat el matí vagarejant per tots els racons del poble a la recerca d’algun indici de l’escultura. A les places i a les botigues el xivarri no cessava, tothom parlava del mateix, del misteri de l’Alfa i de l’Omega. La gent major se’n feia creus, no recordava un succés tan insòlit com aquell i reclamava traure en processó el quadre de Santa Rosalia. Si ell va acabar amb la pesta negra també podria posar fi a aquell enigma. De segur que al vespre se’n parlaria al Ball de Malcasats. Després de fer unes voltetes pel barri mariner decidiren anar cap a Clarà a passejar una estona.
—Jo també crec, sincerament, que el millor que es pot fer és encomanar-nos a santa Rosalia, ella ens empararà i ens donarà la clau del misteri —va trencar el silenci que regnava des de feia uns minuts el Sinibald—, m’estic cansant d’anar d’aquí cap allà sense ordre ni concert.
—Bé, concentreu-vos, ara som al principi de tot —digué convençut el Pere Aixalà, que no s’havia llevat la montera en tot el matí i feia un posat còmic—, som a l’Alfa del poble, és a dir, a l’origen de la localitat que, com sabeu, els historiadors situen al barri de Clarà, on era l’antiga quadra al s. XI. A més, també hi és la Vil·la romana del Moro.
—D’acord, doncs si som a l’origen, on són els dos ulls? —es preguntà l’Antoni.
—Bo, potser es tracta dels nostres ulls, que han de ser capaços d’observar el principi de tot en aquestes runes —atorgà el Pere Badia—, però no veig res, la veritat.
—Hem de veure alguna pedra o formació que sigui similar a un cap de bou. Jo ho sé ben bé. L’origen gràfic de l’Alfa és el cap d’un bou invertit, signe que deriva de la lletra fenícia àlef, que vol dir bou, i endinsant-nos més en els temps d’un dels jeroglífics egipcis que representa el cap d’un bou —sentencià Peroy, que és així com anomenaven carinyosament el Pere Aixalà.
—Llavors el Sinibald es posà d’esquenes a la mar i en comptes de mirar l’excavació del terra alçà el cap i topà amb el campanar. Ja està! Heus ací la clau! Mireu el campanar de l’església de Sant Joan Baptista!
—I va ser llavors quan en alçar la testa en direcció a l’església es trobaren de cop dos ulls que els observaven, els dos ulls enormes que separaven la campana, que feia de nas. Ningú va dir cap mot més, anaren esperitats els quatre fantasmes cap al campanar, on trobaren nugada a la campana la següent nota morada signada amb una RA:
L’ALFA I L’OMEGA UNEIXEN EL CENTRE
Imatge: VÍCTOR CENTELLES
