4. El geni
D’aquell tram del viatge recordo que ens vàrem creuar amb un gos negre. No ens hagués cridat l’atenció si no fos perquè tota la corrua de dromedaris i soldats es varen apartar d’ell cridant repetidament ajnniw!. La pròpia reina es va baixar del dromedari. Anys més tard la mama em va explicar que era un esperit que de dia era un gos negre i de nit es transformava en persona. I que no s’apartaven per por si no per respecte. Era un esperit que ajudava la gent en les seves malalties o embarassos.
Després d’unes milles caminant entre muntanyes, en una jornada varem arribar a la nit a Rapidum. Res a veure amb Icosium. Aquella petita ciutat, comparada amb la gegantina Tarraco, la més gran de totes les urbs, era pau beneïda per la tranquil·litat. Ens varen donar llet de cabra! Mentre la bevíem com a camarins em vaig fixar en un barbut de la nostra caravana. Parlava fluixet amb un altre barbut, però aquest del poble.
Com amagant-s’hi. Un mot se’m va quedar clavat al cervell. El repetien molt: kahina. Alguna cosa no marinejava. Les nostres mirades no es varen creuar perquè per ell, clarament, érem animals.
En llevar-nos al matí vàrem deixar els crestalls de les muntanyes enrere per a entrar en una immensa mar de pedra. Per la plana del desert resseguíem pel garbí, a distància, les muntanyes. Allà ens varen alliberar de grillets als peus, colls i una de les mans.
– On anem, no necessitareu cap argolla. Qui s’escapa, el sol el mata, la gana el mata, la sed el mata, els escurçons el maten. – En Malabava mirava l’horitzó, seriós. La seva enorme esquena ens feia ombra a tres o quatre de nosaltres.
Serpentejàvem una seixantena d’encadenats. Els soldats i el seguici eren una centúria. Nosaltres i bona part d’ells a peu. La reina, alguns que semblaven de la noblesa i moltes andròmines, dalt dels dromedaris. Tots en filera. Quan ella ho manava, tots ens aturàvem.
El primer vespre, la noia més bonica, forta, misteriosa i bona del món ens va portar pa calent khobz. Així vaig conèixer la mama.
- La mama
La mama. Em varen colpir els exòtics tatuatges de la seva cara. Com la ratlla que li baixa dels llavis al mig de la encara ara bellíssima i perfecta barbeta. Els ulls negres i grans com llunes franques. Tota ella podia fer agradar el bacallà a una pedra. Amable era curt.
No l’enteníem però amb veu dolça ens parlava com si l’entenguéssim. Vaig agafar pel mot que m’hi acabaria entenent amb aquell àngel de Déu. Boca, imi. Ulls, uttu. I així, en pocs dies, ja li demanava coses concretes. Sobretot aman, aigua. «Imcwi, imcwi» em responia dolçament cada cop que encertava una paraula. Alhora, amb la mirada, el somriure i el cap, em premiaven com dient: «exacte, ho has encertat, si n’ets de llest!» O això m’agradava pensar. Jo aguantava el ferro i en pocs dies ja començava petites frases. I començava a entendre algunes paraules aïllades quan els sentia parlar. No hi ha res millor per a aprendre com voler abarloar-se amb qui t’ensenya.
Ens esforçàvem a muntar i desmuntar les haimes ràpidament i bé. La nostra perícia amb els caps -asjun- ens ajudava. Però es notava que la mama i resta dels amazics feia mil·lennis que ho feien. En pocs minuts construïem i desmuntàvem veritables palaus confortables. Res a veure amb els humits altells de vora mar.
- Jālid ibn Iazīd
El que no era confortable era el tanzruft, el desert. Calor infernal al dia, fred extrem la nit. Arribàrem a la vila de Tamsilt. Com a Rapidum, l’escena es repetia: tothom sortia de les cases a rebre la reina i els soldats. L’amenaça de l’est era real. I ella anava, -nosaltres anàvem-, precisament cap a la batalla. Les famílies i prohoms convidaven la reina a les seves llars, però ella ni tan sols va voler entrar a les muralles del Lambèse, un castell que dominava la contrada. També fet de fang i herbes. Un fil d’aigua en una ampla rambla eixuta, que ells anomenaven assif, resseguia a distància part de les cases de l’exterior. A la seva vora, però fora de l’avinguda, vàrem estendre la catifa de haimes.
Vaig veure com el barbut omplia d’aigua una pell de cabra mentre s’hi acostava un altre reguardós. Miraven arreu i feien veure que no hi parlaven quan s’hi acostaven soldats o vilatans. El seu murmur em va fer pensar que alguna cosa no servava bé.
Com en Malabava estava de més bon humor, em vaig atrevir a comentar-li.
– Qui és aquell de la barba – i vaig assenyalar, dissimuladament, al sospitós.
– Es diu Jālid ibn Iazīd, és un àrab invasor – i va escopinyar al terra en senyal de repulsa.
– I perquè el teniu entre vosaltres?
– Perquè la tradició amazic imposa adoptar un presoner, en diuen annaia… i la reina va escollir aquest musulmà.
– I què vol dir «kahina»?
– Perquè ho vols saber? On ho has escoltat això? – va dir aixecant-se d’una revolada. No em va donar temps ni per respondre que ja m’estava fustigant.
– Deixa’m parlar! ho va dir el barbut! El barbut ho va dir! – i, entre carxots, li vaig explicar on i com, així com aquesta segona trobada secreta vora l’aigua.
Els meus plors i crits van atreure l’atenció de part del campament. S’hi va acostar la mama, va parlar severament amb el Malabava. Ell li va respondre fluixet abaixant el cap, ella em mirava mentre assentia. Aquest cop el seu esguard era més de soldat que d’àngel. Instintivament vaig abaixar el cap. Em va fer por. Va romandre en silenci uns segons, li va ordenar alguna cosa i en Malabava ens va deslligar el tiet i a mi de la resta d’esclaus i ens va fer que el seguíssim. Alhora ell seguia la mama. Varem aturar-nos fora de la haima de la Tafazurt. Ella hi va entrar, nosaltres no.
– Què fem aquí fora? – li va demanar el tiet al Malabava.
– Aquesta noia que us porta menjar és la princesa Khenxela, filla del rei Matghara. Em sembla que en els propers minuts es decidiran moltes vides i morts. Entre elles les vostres i la meva.
- L’interrogatori.
La por i el nerviosisme del Malabava se’ns va encomanar. Si a ell el podien matar… què no ens farien a nosaltres? Al cap de minuts que aparentaren hores, va sortir un soldat que semblava un molà de tan gros com era. Amb un gest brusc ens va ordenar entrar a la haima. Ell rere nostre. La sala era més gran del que semblava des de fora. El terra, ple de catifes bellíssimes, ho cobria tot. Fins i tot la nostra pudor no va ser prou forta com per a matar tots els dolços aromes exòtics que hi vivien. El soldat ens va empènyer, al Malabava inclòs, fins a dues braces de la reina. Al seu costat dret era asseguda la Tafazurt. Encara més a la seva dreta, dempeus, hi era la mama. La seva mirada preocupada gairebé em fa plorar. Allà, una espasa d’un altre soldat ens va barrar el pas. En Malabava es va genuflexar. Nosaltres el vàrem imitar.
La Tafazurt es va adreçar al Malabava. Aquest sense aixecar el cap, ens va parlar:
-Vol que li tradueixi les seves preguntes. Si el que dius no és veritat, mataran al teu germà primer, i després a tu. – el teu tiet, pobre, es va pixar a sobre. Llavors no devia tenir més de nou o deu estius.
L’interrogatori va ser llarg tant per la traducció, com perquè entre resposta i pregunta següent, remorejaven les princeses entre elles. No vàrem sentir parlar la reina.
Em varen demanar fins i tot d’on venia, si tenia altres germans o per què som destres amb les cordes. Em va cridar l’atenció que em demanessin les mateixes coses però de manera diferent. Per si això ajudava vaig intercalar tantes paraules tamazight com vaig poder. Vaig notar que repetien algunes quan parlamentaven entre elles. Dels dos episodis observats del barbut em varen demanar molts detalls. Vestimenta, gesticulacions, durada de les trobades, llocs exactes, horaris exactes. És la part que em varen demanar que repetís més cops. No recordo si tres o quatre.
Les llàgrimes silencioses del tiet relliscaven per les galtes i saltaven al damunt dels genolls clavats al terra. La seva fi era propera. Pensava.
Finalment, la reina Dihia va parlar. Fins i tot les princeses varen emmudir. La seva veu era pausada i dolça. Però emanava fermesa. Es notava que era noble. La seva dissertació va durar uns minuts. Entremig, dos dels soldats varen sortir ràpidament de la haima reial. Quan va acabar, l’espasa del soldat que ens barrava el pas ens va indicar donant copets a les barbetes, que aixequem el cap. La reina va notar que, per comptes de mirar-la a ella, el primer que vaig anar a buscar va ser la mama. Pel que després vaig saber de la mama, allò ho va notar la reina i gairebé em costa la vida. Ella volia saber com de clar ullava.
Un cop fora de la haima, en Malabava ens va dur ràpidament on érem i, allà, observant que ningú ens veiés ni escoltés, ens va explicar el pla de la reina per quan arribéssim a Tibeskert.
- Tibeskert
Nosaltres no havíem estat a la haima reial. Aquell episodi? Ni podíem guardar-lo a la memòria. I molt menys comentar-lo. Ni tan sols entre el tiet i jo en català… si volíem viure. Tot hauria de continuar amb les mateixes pautes. Aquella nit va tornar la mama.
Ens va portar dàtils, carn de xai, pa i llet de cabra. Amb un somriure em va agafar la mà… i se la va posar enmig dels seus pits. Em varen fer venir ganes de fer bol i bolet amb ella. Però no amb el tiet al mig, fent de roca de Dinou… aquella nit no vàrem poder dormir. Massa emocions.
L’endemà aixecàrem el campament i començàrem a vorejar un llac salí immens, el Hodna. La vista no t’arribava a l’altra banda. Vàrem trigar tres dies i part de les seves nits. Amb presses podríem haver-ho fet en dos dies, però la reina no devia voler aixecar sospites al barbut.
En Malabava ens explicava el pla en parts. Per a no aixecar sospites, ho feia cada cop que fèiem descansos. No sabien qui més podia ser espia dels omeies.
En arribar al poblat, la Khenxela va repartir esclaus entre la noblesa. A mi em va posar amb el barbut. No sospitaria d’un esclau que ni tan sols és amazic. O almenys això era el que es pensaven elles…
Cada cop que el perdés de vista, aniria a fer abeurar el seu dromedari i allí m’hi trobaria amb en Malabava. L’havien posat a vigilar les bèsties.
El barbut es va queixar amb raó, jo no sabia fer res del que ell volia que fes. Em va assotar uns quants cops. «Mà!» Em demanava aigua en el seu idioma. Quina paraula tan diferent de la dolça «aman» que pronunciava la mama.
I així va ser que, ben entrada la nit, el barbut es va aixecar dos cops. I dos cops vaig haver d’anar a avisar en Malabava per dir-li cap a on anava. El segon gairebé m’enxampa. Dormir a l’entrada d’aquella haima, sol, sense el tiet, va ser dur i fred.
L’endemà, per comptes de tornar a marxar desfilant, vàrem continuar al lloc. Quan vaig anar als dromedaris en Malabava em va explicar que el pla havia funcionat. I que ara tres rastrejadors estaven seguint a la persona amb la qual hi va parlar el barbut.
Anys més tard em vaig assabentar que a cada poblat on ens havíem aturat, el Jālid havia anat informant l’enemic: l’emir Hassan ibn al-Nu’man. I que aquella traïció va ajudar els sarraïns a vèncer i matar la que creien fetillera -Kahina en àrab, la nostra monarca- i, d’aquesta manera, continuar conquerint terres fins Barcino. Casa dels iaios inclosa.
Mai podré agrair prou la reina Dihia que, en escanvi, ens alliberés al tiet i a mi i que deixés marxar la mama amb nosaltres dos. La boda va ser popa en creu. Bé. No tot. Excepte la tradició de clavar el calamar a la sorra. Vaig passar una setmana sencera ben mudat. I, com bé saps, de regal vàrem tenir un criat fidel per molts anys i que més d’un cop ens va salvar la vida: en Malabava.
Ara et toca a tu viure les teves aventures lluny d’aquesta guerra que ha mort la mama, en Malabava i els teus germans. Així que, amb tot el dolor del món, filla, t’haig de pregar que marxis… Rumbo!
“Rumbo!”, de Ramon Ferré, va obtenir un accèssit en el IV Premi de narrativa curta Far de la Torre-Torredembarra Actualitat en categoria adulta.
