ORIOL SOLÀ I PRAT
La incredulitat planava sobre la vila com mai abans havia succeït, perquè cap dels veïns s’hauria pogut imaginar que estaria fent cua per anar a mirar caixes de mort. I era llarga, la cua! Amb la implantació de la nova funerària a la Torre, les tarifes de tots els serveis havien baixat en picat. Lluny de pactar una política de preus conjunta, la nova empresa estava disposada a ajustar-los tant com fos possible, precisament perquè havia patit la manca d’escrúpols i el flagell del monopoli existent fins aleshores: arribaven disposats a fer-los la guitza tant com poguessin i en la mesura que estigués a les seves mans, pensant sempre –deien, tanmateix– en la millora promesa del servei a l’usuari. I aquesta millora passava necessàriament per un abaratiment de preus. Per això, sense haver-s’ho de pensar gaire, van oferir a tots els conciutadans unes ofertes mai vistes fins aquell moment.
―Morir deixa de ser una onerosa enclusa per a la família― comentaven tant els dependents com els comercials que s’encarregaven d’anar difonent les virtuts del projecte. Perquè la nova companyia empresarial, “Vagi-se’n-en-pau”, arribava disposada a desbancar “Les portes del paradís”, la multinacional de la mort que havia estat operant fins aleshores a Torredembarra. Feia anys que veïns de tota ideologia i procedència coincidien a l’hora de desmentir la veracitat d’aquell concepte que constava al logotip: si realment fossin les portes del paradís, no farien l’agost amb les exèquies dels conciutadans, escanyant la vídua o vidu o els orfes que el client deixava. El que havien aconseguit amb aquells preus tan elevats és que molta gent ni tan sols pogués adquirir les claus d’aquella “porta d’entrada”, de manera que als parents del finat més aviat els quedava sovint la sensació d’haver deixat el seu estimat abandonat a les portes del paradís, a la intempèrie, però mai al paradís pròpiament dit. Certament, els qui quedaven havien de fer front a una despesa desorbitada, en alguns casos del tot inassumible. Per això l’arribada al poble d’una nova funerària era vist com oxigen en un context d’asfíxia, com l’aire fresc que sanejaria el tuf de monopoli insolent i exclusiu que feia anys que emboirava el poble. Oimés amb els atractius reclams amb què es presentava.
―Per quant l’enterren, els de “Les portes del paradís”? Pensi que nosaltres, per la meitat d’aquest import, li oferim també un servei d’acompanyament als familiars i un vídeo de comiat, que es projecta el dia de l’enterrament als qui el vinguin a acomiadar al cementiri. No només això: les esqueles no són les simples imatges de creus i marededéus encaixonades en quartetes rònegues i descolorides, sinó unes estampes multicolors de disseny que conviden a mirar-se[1]les. La multiplicitat cromàtica també es trasllada a totes les caixes, molt més personalitzades, i oferint les de gamma alta als preus més populars.
La nova filosofia empresarial quedava palesa també en els eslògans i campanyes amb què es presentaven als tríptics i als catàlegs informatius dels quals disposaven. Quedaven enrere els missatges més impertinents i agressius, sovint molestos, que apellaven indiscriminadament als familiars perquè no els sabés greu invertir tot el que fos necessari per donar el millor comiat al difunt. De les ràncies i pessimistes sentències que havien conegut fins aleshores, com “Aquí s’acaba tot” o bé “Fins aquí hem arribat”, es passava ara als models més encoratjadors i optimistes, pretesament confortadors: “Prepari’s bé, que arriba el millor”, “L’inici del nou camí” o “Això tot just comença”.
Davant de l’establiment –que ubicaren gairebé al capdavall del carrer Ample, vora el portal de l’antiga muralla– s’aplegava una filera mai vista de gent que esperava el seu torn. S’allargava carrer amunt fins a la plaça del Castell, i allí feia encara una giragonsa i tornava a baixar pel carrer del forn, sobrepassant l’església de Sant Pere i fins ben bé als peus de la Torre de la Vila, gairebé enllaçant altre cop amb la cua que omplia el carrer Ample. Semblava que només hi faltessin els romans de la Vila del Moro! La competència entre empreses era sempre benvinguda, però cap dels allí presents havia arribat mai a pensar que la nova ordenança municipal i la lliure concurrència d’empreses en aquest àmbit podien desfermar aquell guirigall. Se’n congratulaven, de l’arribada a la ciutat de la competència en aquell sector funerari! I se sentien afortunats de poder-ne gaudir, esbalaïts encara en constatar que els preus es poguessin abaratir d’una manera tan considerable; i frisosos davant la promesa reiterada d’un millor servei. Al capdavall, quan arriba l’hora de marxar, al protagonista de la festa li importen ben poc tots els detalls, però el reguitzell d’actors secundaris que intervenen en escena ja tenen prou feina a suportar el dol del comiat com per, a més, haver de suportar també el flagel de la tirana factura de la celebració. Ara s’augurava un canvi. Era un alliberament, i tant. I dels significatius. Per això entre les torrenques i els torrencs es respirava un aire letífic, com si els haguessin eximit d’una càrrega feixuga o si els haguessin lliurat d’alguna pesta que els hagués estat assetjant i importunant durant dècades.
A la nova empresa no li va ser necessària una inversió publicitària remarcable: més enllà d’una inserció al Torredembarra Actualitat, el boca a orella s’encarregà d’assumir la tasca. La notícia s’escampà en poques hores per tota la ciutadania. I no només pels diversos sectors de la Torre; aviat aparegué també gent d’Altafulla, de Creixell, de la Pobla de Montornès… La informació interessava a tothom. Perquè al capdavall, tothom n’era un client potencial. Ja tocava, una mica d’innovació! I ja tocava, també, girar plana a aquella dialèctica matussera i fins amb un deix barroer que havien hagut de suportar fins aleshores, amb els cartellets rudes que havien lluït a l’aparador de “Les portes del paradís”. “Deixi-ho enllestit avui; demà… pot ser massa tard”, havia suggerit alguna vegada. O “que el seu enterrament no els sigui una llosa… és la millor herència que els pot deixar!”, o “Perquè el primer dia que no hi sigui, no hagi d’escoltar ja com li maleeixen els ossos”. N’havien penjat un munt; i tots ells tenien tant d’innecessaris com d’ordinarietat. “Deixi’ls la feina feta… i marxi tranquil. Que, ni tan sols en el més enllà, ningú pugui retreure-li mai res!”, o “Comenci el nou camí amb la consciència ben tranquil·la”.
L’arribada de la nova funerària no només acabava amb l’exclusivitat de la que hi havia hagut fins aleshores, sinó que suposava l’entrada d’innovadors productes al sector i, sobretot, que les butxaques dels futurs clients respiressin alleugerides. Gairebé sense ser-ne conscients, alguns veïns s’havien fet seus els discursos explicatius que havien escoltat durant la visita que van fer a la botiga, i els reproduïen en una cantarella que glossava totes les virtuts de les innovacions que anaven incorporant:
―S’inclou un codi QR on els assistents al comiat poden gaudir de diverses imatges de record. Si tota la vida heu volgut aferrar-vos a la modernitat del segle XXI… quin sentit té que, un cop morts, retrocediu en aquests detalls a la carrincloneria de fa dos segles? Si heu viscut a l’era de les noves tecnologies… per què renunciar-hi en el moment del comiat?
Amb tot, el que va calar amb més contundència van ser les rebaixes de les tarifes. Als ciutadans, aquella nova realitat els despertava fins i tot els pensaments més surrealistes i malèfics. Uns germans que seien a la plaça de la Vila no s’estaven de criticar obertament i sense remordiments el seu difunt pare, retraient-li que no hagués tardat tres mesos més a morir-se, perquè d’aquella manera la família s’hauria pogut beneficiar d’algunes d’aquestes sucoses ofertes, tan llamineres. La vergonya es perdia davant l’esquer pecuniari: el diner tot ho pervertia… Tot! Certament, el nou escenari que es vivia en aquella localitat era inversemblant. També el padrí de l’estanc anunciava a viva veu que li havien fet venir ganes de morir-se!
―Si el meu pare hagués sabut que havíeu de fer aquestes ofertes, estic convençut que hauria aguantat dos mesos més― afegia per la seva banda la filla d’un forner que sempre s’havia caracteritzat per una gasiveria desmesurada i ben mesquina, coneguda per tots.
Fins i tot a l’Espai Natural dels Muntanyans, entre dunes i llacunes, els diàlegs se centraven en el tema que monopolitzà bona part de les converses:
―Amb aquests preus, a mi no em faria res morir-me dues vegades!― comentava una vídua que tenia encara ben present el que li havia costat enterrar el seu estimat marit, feia tot just quatre anys…
No és menys cert que, entre els ciutadans, hi va haver les reaccions més diverses, amb observacions per a tots els gustos. Als més lúcids els agradava matisar aquell sentiment que s’havia generalitzat entre la població:
―Tampoc m’atreviria a dir que m’hagin fet venir ganes de morir-me, a mi…
Entre els més pròvids s’estengué un assossec que aconseguí apaivagar part dels seus neguits. Respiraren ben tranquils quan constataren que podien deixar-ho ja tot ben lligat.
És clar que tampoc quedaven callats els més rondinaires i pessimistes:
―L’única pega és que ningú em garanteix que, el dia que arribi el meu final, aquesta empresa funerària estigui encara oberta…
A més, aquests darrers solien comptar sempre amb el suport dels més queixosos, que sempre es recreaven afegint aigua al vi:
―I si el dia que m’enterren veig que em donen pel sac, del mal de fetge que em farien agafar, em tornaria a morir tot i ser ja cadàver!
L’obertura del nou negoci va ser el tema que focalitzà la majoria de converses i fòrums d’aquella setmana. ¿Tant marge de benefici havien tingut sempre els propietaris de “Les portes del paradís”, que ara a “Vagi-se’n-en-pau” poguessin oferir aquests preus sense perdre-hi diners?! Les ofertes eren benvingudes, però ¿es podia dir que aquesta reducció de preu podia anar en detriment del servei al client, en aquest àmbit? Al capdavall, si oferien una caixa prou confortable perquè un cos inert no se’n queixés, i mínimament estanca, que semblava que havia de tancar bé, i asseguraven que el dia del traspàs l’introduirien al nínxol assignat, comprometent-se per escrit a no deixar-te’n fora… què més es podia demanar, a una funerària? No eren aquests, els serveis mínimament exigibles? No eren aquests, els serveis que d’alguna manera o altra havien d’acabar complint totes les empreses del sector? I amb aquests mínims assegurats… no n’hi havia ja prou per morir-se amb una certa pau i serenor? Si algú es capficava amb algun extra, sempre se’n podien anar afegint… però en tot cas ja no valia la pena atabalar-s’hi!
Fetes totes les tertúlies i dissertacions, els veïns arribaven a unes determinades conclusions anàlogues. L’únic perill que hi podia haver, i que podia generar algun dubte entre els més suspicaços, era un hipotètic incompliment de contracte: un cop mort el client, mai sabria si l’empresa compliria fil per randa tot el que s’havia estipulat o bé si podien arribar a deixar el cadàver a l’estacada. Però per això era un detall tan important que quedés tot per escrit: si el client no podia comprovar la correcta execució del compromís acordat, sempre ho podien fer els seus familiars, exigint-ne les corresponents responsabilitats en cas que acabés fent-se necessari. Però que no es preocupessin, que això no havia de passar mai, repetia insistentment l’equip que capitanejava aquell nou projecte empresarial. De fet, era gent coneguda per tots al poble, i tots ells havien fet mèrits suficients per guanyar-se la confiança dels conciutadans. Ningú podia qüestionar l’etiqueta que aviat els posaren els primers compradors, potser per refermar d’alguna manera el convenciment de la decisió presa: eren “gent de fiar”. I així és com “Vagi-se’n-en[1]pau” va entrar al mercat per la porta gran. El boca a orella va fer de pressa la seva feina, i la llarga cua de veïns disposats a contractar-ne els serveis per al dia del seu comiat es repetia dia rere dia, fins al punt que l’empresa de seguida decidí obrir una altra oficina a Baix a Mar, al cor del barri de pescadors.
―Així diu que aquesta caixa és més còmoda?― preguntava amb una inusitada serenor un encuriosit ferrer del carrer Major, que arrossegava feia temps un crònic mal d’esquena.
―No, és clar, quan arribi el moment aquesta mica d’olor d’alzina que encara desprèn ja no em molestarà pas…― observava després la carnissera.
Els comentaris anaven en totes direccions.
―Sabent que la meva mort no suposarà un sotrac a l’economia familiar, no només moriré més tranquil·la sinó que també viuré més alleugerida tot aquest temps que em pugui quedar…― exposava somrient la Maria, que feia tot just una setmana que s’havia estrenat en el paper d’àvia.
Els veïns sortien satisfets. Els oferien un preu molt més ajustat, i fins i tot més i millors contraprestacions. I es modernitzava l’aparell arcaic dels comiats amb què havien conviscut les darreres dècades. Morir havia deixat de ser un suplici. Si més no, més enllà del dol pròpiament dit. Normalment no es podia triar el moment en què la mort et sorprenia… però ara s’asseguraven que tot just després no venia encara una altra sorpresa pitjor.
I per si fos poc, el fet d’estar uns dies pensant en l’adéu a la vida terrenal, irremeiablement cada dia més imminent, pensant en la mort i veient-la una mica més a prop, havia permès a torrenques i torrencs agafar una nova perspectiva sobre la seva estada mundana, que procuraven esprèmer i gaudir amb molta més intensitat. Potser només per això ja valia la pena l’arribada de “Vagi-se’n-en-pau”. I que per molts anys més poguessin quedar-se!
Imatge: VÍCTOR CENTELLES
ORIOL SOLÀ I PRAT HA GUANYAT EL 3R PREMI FAR DE LA TORRE-TORREDEMBARRA ACTUALITAT EN LA MODALITAT ADULTA PER L’OBRA ‘UNES OFERTES QUE FEIEN VENIR GANES DE MORIR-SE!”
