David Nel·lo: “La Torre viu dins meu d’una manera que ni tan sols me n’adono, i quan em poso a escriure sovint treu el cap”

CARLES MARQUÈS

David Nel·lo, guanyador del premi Sant Jordi d’aquest any tan atípic, amb Les amistats traïdes, té orígens familiars a Torredembarra. Dues obres anteriors, La geografia de les veus i La segona vida del Marc, tenen per escenari la Torre. Parlem amb el David d’aquests orígens i de les dues novel·les premiades enguany, la del Sant Jordi i La crònica de l’Iu Eskar, premi Edebé de literatura infantil.

David, quines són les teves arrels familiars torrenques?

La meva àvia materna, la Dolores Farré era de cal Marxant, a dalt al poble, a la plaça de la Font; i el meu avi, Anton Colom, també era de la Torre però van marxar de quan ell era molt jove.

Què és el que més recordes de la Torredembarra dels estius de la teva infantesa?

Nosaltres sempre hem sigut de Baix a Mar, els estius eren llargs, molta platja, jugàvem amb altra canalla del barri, i el plat fort eren les anades a la nit, a la Bolera, dels Morros. Fent memòria també recordo unes sessions de cinema en què es projectava la pel·lícula a la paret de l’antic edifici del Pes, de la confraria de pescadors. Tothom hi duia la pròpia cadira i nosaltres sèiem a terra. De vegades fèiem exploracions més o menys clandestines a Cal Bofill, que aleshores estava abandonat i sempre feia una mica de temor. Els Muntanyans eren un dels meus escenaris de les aventures que m’inventava, em deixava rodolar dunes avall, i m’imaginava que era l’heroi de no sé quina epopeia. De vegades podia tenir sort i rodolar abraçat a una nena, allò ja era el súmmum, naturalment.

Continues passant els estius a la Torre, a Baix a Mar. Hi ha alguna part de Les amistats traïdes o de La crònica de l’Iu Eskar que hagis escrit aquí?

M’agradaria dir que sí però seria mentida.

Una de les teves novel·les, La geografia de les veus, premi Andròmina 2006, té una protagonista que es diu Rosalia i passa en part als Munts. Per què vas triar una dona de la Torre i com és el poble, l’època, que hi apareixen?

No sé exactament per què vaig triar aquella Rosalia, però només podia ser ella, amb un passat emocional una mica torbat, i amb una realitat de dona gran, aparcada i lluny del món, a la seva casa bonica dels Munts, cuidada per una dona sud-americana, plena d’energia i empenta, i amb una filla més aviat amargada i un pèl bleda. També és veritat que els torrencs teniu una verdadera passió per les anècdotes. Per exemple, una germana de la meva àvia, la tieta Antonieta, era una narradora meravellosa. Em penso que la meva mare també ho ha heretat, i potser jo encara n’he pogut beure una mica d’aquesta font de tradició oral. És més, davant d’un fet colpidor o transcendent (i això probablement és una cosa força mediterrània), els torrencs preferiu tirar-ho cap al costat de l’anècdota que no pas enraonar de les coses d’una manera més conceptual, com podrien fer les cultures més germàniques. El temps narratiu de La geografia es divideix en el present i en la Torre dels cinquantes, (si ho recordo correctament). Em vaig haver de documentar força i espero que no fes cap espifiada.

Tens algun altre llibre que tingui la nostra vil·la com a escenari?

I tant, la novel·la per a joves La segona vida del Marc, que va guanyar el premi Gran Angular, el 2018. En aquest llibre hi ha una part importantíssima de l’argument que es resolt a la Torre, i fins i tot el nom de la vila és essencial per entendre què passa (no us puc revelar res més). Al llibre hi apareixen un munt d’escenaris de la Torre. Tot això em fa pensar que, d’alguna manera, la Torre viu dins meu d’una manera que ni tan sols me n’adono, i quan em poso a escriure sovint treu el cap, i això és curiós perquè jo no deixo de ser molt barceloní. Suposo que hi ha vivències, de la meva infantesa i després al llarg dels anys, que també formen una part integral de la meva vida i per tant, la meva memòria en va plena. Potser ho podríem resumir així: el meu escenari natural per a novel·les urbanes és Barcelona o alguna altra ciutat europea, i quan es tracta d’un lloc més petit, amb elements més eterns o amb una comunitat més petita (sobretot en el passat), sovint he escollit la Torre.

Parlem dels dos llibres premiats amb què has concorregut a una diada de Sant Jordi tan insòlita per culpa del coronavirus que s’ha traslladat al juliol. La crònica de l’Iu Eskar explica l’èxode d’una família d’escarabats, però no és una faula tradicional?

Sí, per a aquest llibre he adoptat la faula, però la gran diferència amb les faules clàssiques (com les de Isop o La Fontaine) és que a la meva, qui narra la història és el protagonista, l’Iu Eskar, un escarabat jove. A més a més, al final no s’hi explicita cap lliçó moral.

Permet-me la broma: el fet que siguin escarabats no és cap picada d’ullet al malnom que tenim els torrencs, “escarabats”, o sí?

Ah, no ho sabia pas, això.

Les amistats traïdes, el premi Sant Jordi, és una novel·la sobre aquests dos temes, amistat i traïció, i sobre l’ambició, i sobre què som capaços d’arribar a fer per arribar a triomfar. Què més hi trobarà la lectora o lector que compri el llibre?

Em penso que s’ho passarà bé i a estones tindrà la sensació que l’autor el porta per la punta del nas i li fa creure coses que són estrambòtiques o fantàstiques. Per altra banda, a la novel·la hi ha una sèrie de reflexions més de fons sobre el que significa la fama, la inspiració, i també l’ofici de traductor (que jo conreo a banda del d’escriptor). Jo diria que és una novel·la juganera sense ser en absolut banal.

Té alguns elements de Faust, del mite fàustic, i de Les mil i una nits, de Xahrazad?

Sí, evidentment, la llavor de la novel·la va per aquí. M’agrada citar una dita hongaresa que diu: “El viatger que ve de lluny, explica el que vol.” I això ho aplicaria a la narració més aviat fantàstica de Bachtel, a la secció central del llibre. Ell explica el que vol i ningú li ho pot refutar perquè a la novel·la no hi ha altres testimonis de tots aquells anys de la seva vida anterior.

Els dos personatges principals, el traductor Salvador Togores, i el famós escriptor Bachtel, tenen una gran força, caracteritzada, entre molts altres detalls, pel seu llenguatge, per la seva veu literària. Com els veus tu, com els fas “parlar”?

Em vaig divertir sobretot amb els monòlegs llarguíssims de Bacthel, en les nits suïsses a la residència de traductors. De fet, ell s’expressa amb un cert barroquisme o amb una idiosincràsia tant de llengua com d’imatges que és bastant allunyada de la meva veu natural, com a narrador, i això sempre és estimulant per a l’escriptor. En canvi, el petit Togores m’és molt més pròxim i parla d’una manera bastant semblant a la meva.

Una altra curiositat: és casual, una pura coincidència, que l’editora de Bachtel es digui Regina Crehuet, com la família del Manuel i la Maria-Rosa Wennberg, tan estimats a la Torre?

Els Crehuet, oi? No em facis dir la raó per la qual vaig batejar-la així perquè no la sé, però sí que un cop el vaig veure escrit vaig recordar la casa dels Crehuet, a prop del passeig de la Sort (si no vaig errat).

Moltes frases de la novel·la fan reflexionar, són afirmacions intenses sobre el món literari, sobre l’escriptura i la fama. En especial les de Bachtel. No sé si el David Nel·lo les comparteix o no. Te’n diré unes quantes cites per saber la teva opinió. “Hem d’anar de cara a la novel·la. (…) La gent vol marro, anècdota, arguments ben travats”.

Aquests són consells de l’Home del Frac (personatge inquietant i misteriós) i diria que en general té força raó. I si no mira que va passar amb el debut literari de Paul Auster, que va començar amb una carrera més aviat incipient com a poeta. Després va anar de cara al marro i a l’anècdota. I com ell, tants d’altres…

“L’èxit és com un riu desbordat, molt difícil de contenir.” Com portes la voràgine de tenir un premi Sant Jordi, les entrevistes, presentacions, signatures…? Ha estat molt diferent enguany a causa de la COVID-19?

Ha estat una barreja agredolça, com no podia ser d’altra manera. Per un costat hi ha tota l’exaltació d’haver guanyat un premi tan important com el Sant Jordi, amb tot el que això suposa. Per l’altra, hi ha la gran frustració de no haver pogut gaudir de totes les oportunitats de promoció i contacte amb els lectors que t’ofereix una cosa així, si les circumstàncies haguessin sigut les normals, és a dir sense pandèmies ni horrors.

“Com t’has atrevit a fer això en català? Què pensaran els lectors? Nosaltres no escrivim aquestes coses.”

Això és una altra citació de la novel·la, oi? Doncs bé, jo crec que també és pot aplicar a Les amistats traïdes. De fet, quan vaig llegir dues crítiques molt negatives que van aparèixer als mitjans, vaig adonar-me que jo tenia tota la raó del món amb aquestes reflexions. Culturalment, som un país de tites fredes, i si algú fa una cosa que surt una mica del que s’espera, et titllen de poca-solta. El que em fa riure és que si en comptes de ser un autor que ja té la seixantena i una trajectòria bastant independent, lluny de capelletes, jo fos un xaval jove amb ínfules d’enfant terrible, possiblement aquests mateixos crítics haurien alabat la meva obra i l’haurien trobat original, i amb certs tocs d’irreverent genialitat. Però com diu l’Home del Frac a Bachtel: “Qui vulgui peix, que es mulli el cul.” I com que a mi no em fa gaire por el què diran, vaig anar a pescar i vaig atrapar el Sant Jordi, ves per on. Després d’entomar la plantofada d’una mala crítica, et quedes malament uns dies però ben aviat te n’oblides, i m’atreviria a dir que el llibre té més probabilitats de sobreviure que no les veus crítiques en si.

“El gran Bachtel havia deixat a l’estacada el seu poble, la seva ciutat, i això a la nostra tribu no es perdona, com ja ho ha demostrat la Història. Tolerem els màrtirs però punim els desertors”.

Si no ho recordo malament, això ho diu el mateix Bacthel, parlant de les seves opcions vitals. Em penso que tenim prou exemples per veure que sovint, la cosa funciona així, no et sembla?

Vols afegir per acabar alguna qüestió, algun tema, que ens haguem oblidat? Sobre la novel·la, la Torre, sobre el que vulguis…

No, només em queda donar-vos les gràcies per l’entrevista i desitjar-vos bones lectures.

Foto: David Nel·lo. / CEDIDA

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevistem Santi Segalà, cap de l’àrea de Predicció Meteorològica del Servei Meteorològic de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This