Primera carta que envia Santiago Cordero a Isidria Marín on li pregunta pel Santiaguín.
Resposta del cap de Gabinet, Jean-Pierre Delpont, a Manuel Cordero, on no s’assegura que la història no fos certa.
ALBERT JANSÀ
La segona part de la vida de Santiaguín va començar a França sota la presumpta identitat de Jacques Chirac, nascut a París el 29 de novembre de 1932, que prèviament a convertir-se en el president de la República Francesa, havia estat alcalde de París i primer ministre amb Valery Giscard d’Estaing.
Algú amb bons contactes amb alts càrrecs de l’Administració francesa i amic del germà gran, Dimas, li va dir que Santiaguín havia estat adoptat per una família francesa la mare adoptiva del qual (Marie Louise Chirac) era una modista ben reconeguda al país i que vivia sota el nom de Jacques, amb una nova partida de naixement que fixava la data en el 29 de novembre de 1932, també que havia fet carrera política, i no pas ni petita ni curta.
El diari ABC es va fer ressò de la notícia, i el setembre de 1978, el mateix Chirac va haver de desmentir la història, després de fortes pressions mediàtiques nacionals i internacionals en què altres mitjans de comunicació de prestigi com Radio París, la Gaceta Ilustrada, La Región o Aliança Francesa hi dediquessin grans espais en les seves edicions.
Manuel Cordero, el presumpte germà espanyol de Jacques Chirac, sempre va assegurar que “desde luego, como sea él, a la Presidencia de la República no llega. A los franceses les conozco muy bien. Eso de que les mande alguien que no nació en la super Francia…”. Ell va conviure durant molts anys entre francesos, tant a França com a Bèlgica i Líbia. Com a anècdota, les càmeres del programa “Quién sabe dónde”, de Televisió Espanyola, presentat per Paco Lobatón entre els anys 1992 i 1998, van arribar a entrevistar a la Rafela i Rosalia Figuerola, de Baix a Mar i família dels Cordero Marín, que van corroborar la teoria i van assegurar que Jacques Chirac era el seu cosí germà. No obstant això, el programa no es va emetre mai.
Tota aquesta història va arribar a inspirar una novel·la “Una cita en Arlés”, de María Luisa Prada
Tota aquesta història va arribar a inspirar una novel·la, “Una cita en Arlés”, de María Luisa Prada. L’autora situa l’acció en els disturbis urbans de París al començament del segle XXI, i el desplegament d’una operació dirigida des del Palau de l’Elisi per identificar una sèrie de persones entre les quals es troba un nom espanyol, Santiago Cordero. A mesura que avança la història es revela l’interès ocult d’aquesta indagació i les seves conseqüències polítiques. Però només és ficció, i sempre ens quedarà el dubte de si Jacques Chirac va viure al número 6 del carrer Comerç de Baix a Mar.
