LAIA SANCHO GIL
Mai vaig ser un home cruel. O això creia.
Treballava en un taller mecànic des de feia anys. El soroll de les eines i els motors marcava el ritme dels meus dies. Sempre iguals, sempre pesats. Sovint perdia la noció del temps. Quan queia la nit només quedava l’alleujament de saber que almenys la jornada havia acabat. Estava esgotat i la meva ment amb prou feines s’aturava en un sol pensament.
Per costum em llevava molt aviat, sense haver descansat. Les meves estones lliures les ocupava davant del televisor. La meva dona insistia que l’acompanyés a missa tots els diumenges. Llavors, per tal d’evitar qualsevol enfrontament, em posava una camisa neta i caminàvem en silenci fins a l’església. Una vegada allí, deixava passar el temps escoltant allò que predicava el sacerdot. Les seves paraules sovint em suscitaven una certa impressió, però quan em trobava de nou al carrer, tot allò s’havia esfumat dels meus pensaments. Cel i infern eren en aquell moment tan sols paraules. En realitat mai no vaig haver de preguntar-me si hi havia res dolent en mi. Portava una vida corrent i res en ella em semblava reprotxable.
Llavors, un dia a finals de juny, un home va arribar al taller buscant treball. Un company li va assenyalar el cap i tots vam aprofitar la situació per a prendre’ns un petit descans. Amb total indiscreció, les nostres mirades l’examinaven des d’un racó de la sala. La seva aparença no deixava dubte al fet que era estranger. Tampoc el nom amb el qual es va presentar ni el seu destacat accent en parlar. Ell assegurava tenir experiència. En aquella època de l’any, el treball se’ns tirava damunt, així que va aconseguir un contracte amb facilitat. Era un home tímid i callat, molt correcte, fins i tot educat de més. A penes es va dirigir a nosaltres, llavors. No sabria dir exactament per què em va molestar des del primer moment.
En el seu primer dia, em va saludar amb la mà estesa. Jo la vaig estrènyer sense pensar. Tractava de ser cortès, però un incomprensible ressentiment s’havia apoderat de mi. Era com si algú m’hagués col·locat una pedra calenta al pit. Durant tot el dia vaig treballar en silenci, esforçant-me per mantenir a ratlla aquesta part fosca que creixia dins meu. I llavors, un pensament atroç es va manifestar com a resposta als meus desvaris, una idea tan sobtada i abominable que no semblava haver estat concebuda per la meva ment. En realitat no era creient, però vaig imaginar el diable murmurant-me a l’orella.
Vaig passar aquella nit en blanc, consumit per un terrible remordiment. No era racista, jo no ho era. Havia restringit cadascun d’aquells pensaments. Sens dubte no eren racionals. Tot allò semblava apoderar-se de mi de manera inconscient. Era culpa meva? Per descomptat ningú m’havia educat aquell odiós comportament. Estirat encara al llit, l’alba il·luminava a la paret de davant un quadre d’una verge. La seva mirada per primera vegada semblava jutjar-me. Llavors, aquella calma de la qual havia gaudit com a privilegi va començar a esvair-se de manera irreparable.
Els dies es van succeir i jo afrontava la incòmoda convivència evitant parlar amb aquell home. En realitat mai no li vaig faltar al respecte. Com havia de fer-ho? No tenia raons. Ell aprenia ràpid, no es queixava. Si algú m’hagués preguntat, hauria dit que no tenia cap problema amb ell.
Aquell diumenge l’oratòria del mossèn va tenir un efecte terrible en els meus nervis, ja de per si bastant excitats. Em vaig trobar jutjant-me a mi mateix una severitat que no hauria cregut possible. És que potser no era jo un ésser despietat, un pecador? Mai semblava no haver estat així. De fons sentia l’home parlar de la salvació. Llavors em vaig horroritzar amb la idea de l’eternitat.
El dilluns vaig romandre en el taller fins tard, en un intent per mantenir la meva ment ocupada. Passava l’estona però no aconseguia quedar-me sol. Finalment em vaig adonar que aquell home, precisament ell, havia pres la mateixa resolució i continuava canviant les peces d’un cotxe, potser tractant de guanyar més diners. Malgrat que el dia començava ja a declinar treballàvem enfrontant una calor sufocant. El greix, sempre a tot arreu, s’adheria a la nostra pell suada. Fèiem una imatge lamentable, jo mateix estava posseït per una desacostumada agitació. En les últimes setmanes havia adquirit el costum de divagar. En els meus pensaments no deixava de compadir-me i no era capaç de parar atenció. Creia estar malalt.
Tot això em va portar a cometre aquell fatídic error. L’accident va ser ràpid. Un mal moviment, la serra va mossegar la meva carn i, en un obrir i tancar d’ulls, la meva mà dreta es va desprendre de mi. Vaig quedar en xoc. La sang queia en pulsacions, però no em feia mal; només sentia un buit, un contrasentit. Llavors vaig caure a terra, segurament em vaig desmaiar. Però en obrir els ulls aquella visió encara semblava impossible, irreal.
La mà que havia perdut es va començar a retorçar a terra com un insecte agonitzant. Llavors jo no era capaç d’entendre que era el que donava origen a la seva vida. Vaig pensar que potser actuava sota el poder d’aquella terrible criatura que sovint s’apoderava de la meva raó.
Quan va aconseguir un equilibri, es va arquejar sobre els seus dits. Tenia l’aspecte atordit d’una criatura que despertava per primera vegada. Després, com si ho hagués esperat tota la vida, va saltar sobre aquell pobre home que es trobava de genolls al meu costat. Ell estava tan impactat que gairebé no era capaç de reaccionar. Aquella mà, fins ara continguda pels dictàmens de la meva ment, s’havia tornat independent i jo no podia fer res per aturar-la. Llavors vaig cridar. Vaig voler anar darrere d’ella, aixafar-la si era necessari. Però el meu cos no reaccionava, la sang drenava la meva força, i el terror em paralitzava.
La mà va atacar sense pietat. Es va aferrar al seu coll, va estrènyer amb fúria, amb un odi que no era meu. O sí que ho era?
Vaig veure els seus ulls omplir-se de desesperació, la seva boca intentant pronunciar el meu nom. Però jo no era capaç d’ajudar-lo.
Quan tot va acabar, la mà va caure morta a terra, saciada per fi de la seva ràbia. Llavors es va fer aquell terrible silenci.
Van passar els minuts. Jo em dessagnava. Unes veus arribaven des de fora, algú caminava pel carrer. Aviat ho sabrien. Aviat vindrien per mi i jutjarien el que havia fet. Però el pitjor no era el càstig, sinó la certesa que el mereixia. Perquè, malgrat que jo no havia volgut que passés, el verí ja era dins meu, creixent, mutant, convertint-me en el que més temia. Fent de mi aquella bèstia.
Ja no existeix redempció per a qui travessa aquesta línia. No existeix retorn per a qui deixa que l’odi guiï la seva mà, encara que només hagi estat per un instant. Vaig romandre allà assegut i vaig tancar els ulls, esperant el final, sabent que no hi havia ningú que pogués salvar-me del que era.
III Premi de Relats Juvenils de Misteri Jordi Tiñena-TDB Actualitat del Festival de novel·la criminal Creixell.Crims
Relat guanyador de la Categoria 3r-4t ESO
Imatge: VÍCTOR CENTELLES
