ENTREVISTA l Joan Maria Vidal: “Vull seguir gaudint del teatre”

JORDI SALVAT

L’hem pogut veure recentment participant al programa de TV3 El Llop, però tot i faltar-li uns mesos per complir els 40 anys té ja una llarga trajectòria teatral, amb els grups Nus Escènic, L’Enramada o Treateràpia. Joan Maria Vidal és actor, director i també dramaturg. Ara afronta un nou repte: representar un monòleg que ell ha escrit. Hem parlat amb ell damunt de l’escenari del Teatre auditori del Catllar, una petita joia del Baix Gaià com ell mateix defineix.

Comencem parlant de la teva experiència televisiva recent al programa de TV3 El Llop, dirigit per Àngel Llàcer. Com decideixes participar-hi?

La proposta de l’Àngel era molt llaminera. Deia: “Ets actor amateur i vols formar part d’una companyia professional? Envia’m un vídeo i mostra les teves activitats interpretatives”. Vaig gravar un vídeo i el vaig enviar. Es van presentar 2.500 participants i en va seleccionar 200. Després et citava per interpretar un monòleg de dos minuts davant del jurat. Si els agradava el que rebien de tu, et feien tornar l’endemà i, segons el teu físic, la teva veu, la teva forma de moure’t, et donaven un paper o un altre.

I et toca fer ‘El Mossèn’.

Per la meva edat poc recorregut hi havia. Era el personatge de ‘El Mossèn’. Em van donar un text pel dia següent i volien veure la meva ductilitat, la teva capacitat d’adaptar-te segons el que ells et diuen. Els va agradar i vaig ser un dels 33 seleccionats per la següent fase, ‘El Laboratori’.

I vau anar al monestir de Sant Benet de Bages.

Sí, va ser espectacular. Ara som una gran família. Xerrem entre nosaltres, anem a veure obres que fan companyes, participem a cursos. I anem creixent. L’Àngel el primer dia ja ens va dir que “els 33 que esteu aquí sou bons i podria agafar qualsevol de vosaltres.” Però també ens deia que al final hi ha un tema de físic, qui encaixa millor…

Dels tres finalistes del paper vas ser el primer en ser eliminat. Com ho vas encaixar?

Va ser difícil. Si que m’esperava poder estar els quatre dies de l’estada, perquè aprenies molt amb 24 hores al dia de teatre, i es van sorprendre els companys també. Però van ser només dos dies. Estic molt content d’una experiència, d’on en vaig sortir amb la maleta plena. Vaig arribar a casa i recordo que el viatge va ser dur.  M’esperaven els meus fills i no sabien si arribava el divendres o el diumenge i el gran estava content i trist al mateix temps, perquè tornava abans. I els dos ens vam posar a plorar. En arribar a casa em vaig trobar un guió d’un monòleg que havia escrit el mes de juny passat i me’n vaig adonar d’un paràgraf que explicava el que m’estava passant. Estava obert per aquella pàgina. I vaig dir: “L’he de fer!”

Parlem abans de Crema cremada, l’obra que heu representat els gairebé dos darrers anys amb el grup altafullenc Treateràpia.

L’estrena va ser l’agost de 2020, amb mascaretes, reducció d’aforament, i la vam clavar, perquè la gent tenia ganes de riure. És una obra que rius molt, però de cop dius “wow” que ha passat i et fa reflexionar. I hem fet gira pel territori, per festivals… I s’han cancel·lat moltes representacions per la pandèmia. Ha estat dur. I ha estat una de les raons per dir prou Crema cremada. El grup estava cansat i necessita agafar aire. Però també l’hem sabut gaudir.

Abans va venir Pla de xoc, la primera obra que escrivies.

Pla de xoc va ser la sortida de l’ou. Vist amb temps, va ser difícil. Escriure una obra de teatre, presentar-la al grup, que aquest hi cregui i que el faci creure al públic i que s’ho passi seu. I anar a festivals, no tant com Crema Cremada. Com a grup portem cinc  anys i, per ser un grup jove, estem en bona direcció. I això ha estat en part gràcies a Pla de xoc, com ens vam presentar i ens vam obrir al públic. Crema cremada ha estat la ratificació. Ara ja estic escrivint la tercera obra i amb Treatreràpia ja estem assajant petites coses.

En pots avançar alguna cosa?

És una obra que al principi dius: “No és tan còmica”. Alguns membres del grup han empassat saliva en algunes escenes i han dit “que dura”. Hi ha una evolució a tocar molt més la fibra i aprofitar això tan màgic en el teatre que és transmetre energia al públic. Toquem el tema de la felicitat, amb gent prepotent, dèspota. Però també ens farà riure.

Abans ens havies parlat d’un monòleg que has escrit i que podrem veure aviat.

Em vaig presentar a un concurs de l’SGAE de monòleg teatralitzat. He vist grans monòlegs d’aplaudir vint minuts seguits, però a vegades se’m fa avorrida una obra amb un sol actor a dalt de l’escenari.  I se’m va ocórrer una idea original, divertida i difícil. I em motiva. És una persona que pateix trastorn de personalitat múltiple. Un sol personatge amb diferents personalitats. El vaig escriure en castellà, l’he traduït, però una part de l’obra és en castellà. Una de les personalitats és un argentí.

El monòleg el dirigeixes?

Tinc molta sort que la Mònica Pérez ha agafat la direcció de Trampas de zorros. Així es diu l’obra. La Mònica ha vingut a les presentacions de Pla de xoc i Crema Cremada i del 4 al 31 de maig actuo al Microteatre de Barcelona amb una obra seva.

I en amb aquest monòleg compliràs anys a l’escenari.

Es podrà veure el 18 i el 19 de juny al Teatre auditori del Catllar i qui vingui el 18 de juny veurà un actor de 39 anys i qui vingui el 19, un de 40.

T’hem vist en molts cursos, amb Joel Joan, David Selvas o Julio Manrique.

Ara n’estic fent un amb Carles Bigorra. El Llop ho ha demostrat. He estudiat dramatúrgia, direcció i actuació a Eòlia. S’aprèn molt. Quan una cosa t’apassiona ho fas i treus temps d’on sigui. Però també s’aprèn amb grups amateurs. La diferència entre els actors amateurs i professionals a vegades és només que els segons es guanyen la vida amb això, que van decidir dedicar-s’hi.

T’has plantejat algun cop fer el salt a la professionalització?

La feina d’actor és molt estacional i has d’estar acostumat a treballat i no treballar. Tinc la gran sort que tinc una feina que em permet viure i una feina que em dona vida. En el moment que depengués de la feina del teatre per menjar, no em donaria tanta vida, perquè em veuria obligat a agafar feines que no m’enriquirien tant. Vull seguir gaudint del teatre.

Foto: CAROL CUBOTA

Share This