JORDI SALVAT – Vespella de Gaià, 17/11/2020
Per a aquest primer aniversari del ‘Torredembarra Actualitat’ hem buscat oferir-vos una portada especial, memorable. I hem trobat un còmplice ideal, l’artista i dissenyador Nil Bartolozzi, que als seus 35 anys ja té una trajectòria destacada en els dos àmbits. Nascut en una nissaga d’artistes que fa cinc generacions va arribar a Espanya procedent d’Itàlia, el seu pare, Rafael Bartolozzi, va ser un dels grans referents del pop art i el neofigurativisme a l’Estat el darrer terç del segle XX i es va acabar instal·lant a Vespella de Gaià, d’on va ser alcalde dotze anys. És l’autor de l’escultura ‘Alfa i Omega’, que des del 2000 al 2018 es va poder veure a la platja de Baix a Mar. En Nil, el seu fill, va créixer a Vespella compartint estones amb personatges com Joan Brossa, Bigas Luna o Fernando Arrabal. Ara viu a cavall de Barcelona i Vespella, on cada cop està més arrelat a la terra i el paisatge municipi del Baix Gaià.
Com va passar el primer confinament? Com ha afectat la seva obra?
Com a dissenyador, treballo normalment a Barcelona i el confinament em va agafar allí. Soc dels que va prendre consciència des d’un inici. A casa meva hi ha persones de risc per edat i vaig decidir quedar-me a Barcelona tot el confinament. Durant el confinament em vaig entretenir bastant. Dibuixava, feia música, mirava sèries, mil coses. D’alguna manera, el confinament el vaig mig gaudir.
I la feina?
Es van anul·lar algunes coses, però en altres, com eren digitals o per premsa, no vaig tenir tant de problema. Ara fa un mes es va fer un esdeveniment per la Festa de Fil·loxera a Sant Sadurní d’Anoia i vaig pintar un quadre en directe. I tot amb les mesures de seguretat contra la Covid-19. Si es prenen les mesures adequades, ho podem fer pràcticament tot. I sobretot fer coses als espais oberts, tornar cap a l’exterior. Crec que és cap aquí cap a on han d’anar els nous paradigmes: semblava que tothom havia d’anar cap a les ciutats i molta gent s’està adonant que les ciutats són focus d’infecció, perquè allí som massa gent.
En el seu cas, viu entre Barcelona i Vespella de Gaià.
Quan intento desconnectar vinc a Vespella i em poso a llaurar, passejar o pintar, en grans formats, cosa que a Barcelona és més complicat.
Està molt vinculat a la terra, a aquest paisatge d’oliveres i garrofers.
A part del clima que ens acompanya, aquesta flora perenne és la gràcia. Som a la tardor i sembla que siguem a la primavera. Això és el paradís per als sentits. Cada cop vinc més i crec que a la llarga m’hi quedaré, perquè és el lloc on m’agrada viure i on soc més creatiu i em sento en harmonia. En qualsevol passeig que hi faig topo amb una pedra a la qual trobo mil històries, i això ja m’omple.
L’inspira més que el paisatge urbà?
Sí. Les ciutats al final estan molt fetes i està tot molt estandarditzat, molt a gust de la gent potser. Per a mi, la ciutat és un paisatge imaginari, fictici, que, en aquest sentit, seria el súmmum de la creativitat humana, perquè no té res a veure amb la natura. Trobo que a la natura hi ha una arquitectura més intel·ligent que no pas la que hem creat els humans a la ciutat. Avui en dia no és com fa trenta anys, quan aquí a Vespella no tenies internet per exemple. Ara els municipis del voltant tenen bastanta oferta en tots els sentits. I a mi m’agrada el menjar sa i aquí se’n troba. Si el que busco és qualitat de vida, no és tenir un hospital al costat de casa, sinó tenir-hi un hort.
Per casa Margodi ha passat molta gent de la cultura i de les arts. cultura i de les arts.
De la cultura i de les ciències de tot tipus. El meu pare era un home molt eclèctic i li agradava parlar amb tothom. Recordo un filòsof, Dietrich Mahlow, un dels creadors de la teoria del caos, que es va emocionar i plorar perquè va anar dos o tres matins a veure com sortia el sol a l’escultura de l’Alfa i Omega a Torredembarra. Havia estat crític d’art i va dir que per a ell era l’obra d’art total perquè tenia tot els elements —ja fos per entorn o per simbologia— i feia un homenatge al poble, la democràcia i a la cultura mediterrània. I va arribar en una època en què podia veure el sol just pel mig de l’escultura. Això el va captivar. L’Alfa i Omega original és a Torredembarra, però es pot trobar en altres llocs on ha esdevingut símbol, com els Andes, on n’hi ha reproduccions amb altres materials.
L’‘Alfa i Omega’ va ser retirat del bloc de Baix a Mar ja fa dos anys i mig per problemes en la seva estructura i fa temps que no en sabem res del seu futur.
No en sabem res. Les últimes notícies difoses des dels mitjans de comunicació deien que estava tot preparat per tornar-lo a posar al mateix lloc, tenien pressupost i estava en vies de desenvolupament. Seguim a l’espera. Des de l’Ajuntament de Torredembarra no responen correus electrònics. Em sap greu, perquè soc el primer que he fet de tot perquè torni. L’Associació de Veïns de Baix a Mar i els partits polítics m’han transmès que volen que es torni a posar. El pressupost que vam presentar era bastant viable. Refer el bloc és més car que refer l’escultura. A nivell econòmic no ha de ser un problema perquè és una cosa amb què molta gent s’ha enriquit.
Què vol dir?
S’han fet samarretes, penjolls… Aquí hi ha un branding, que és una cosa tangible i intangible que amb la retirada s’han carregat. Era un element que tothom havia fet seu. No entenc la desídia. A mi, l’excusa de que “ja estava malament abans que jo vingués” no em val. També penso que s’hauria pogut arreglar sense retirar-la. No hi ha cap pont que es retiri per arreglar-ne una part. Si es pot soldar sota el mar, com m’ha dit algun especialista, es pot fer fora. És qüestió de voluntat.
Parlem de la seva faceta de dissenyador. Fa un parell d’anys va fer el disseny d’una ampolla d’oli d’oliva que va guanyar premis.
El primer premi que va guanyar va ser el del millor packaging d’aliments de tot l’Estat. Ho vaig fer amb Mas Montseny, que són uns productors d’oli del Morell amb els quals he seguit fent més dissenys i hem guanyat més premis internacionals, com al Japó i als Estats Units.
Compagina la faceta de dissenyador amb la d’artista.
El que m’agrada fer tant en art com en disseny és el que jo crec. En art, o tens l’avantatge que caus en un lloc on et deixen fer el que vulguis o el mateix mercat et marca molt. El disseny em dona l’espai que jo necessito per fer el que vulgui, quan ho vulgui i segons vulgui. M’agrada fer les coses amb temps. No m’agradaria fer vint exposicions a l’any sinó una o dues a l’any o una cada dos anys. M’agrada tenir temps per pensar, donar-hi voltes i potser a l’últim segon ho canvio tot. El disseny el compagino amb l’art perquè em dona una mica més d’ales, la possibilitat de poder desenvolupar un discurs.
Com ho fa?
En tenir un cap dispers o creatiu, jo necessito fer una mica de tot. No em puc quedar pintant o dibuixant, sinó que m’agrada criticar. Per altra banda, vaig estudiar en una escola d’art i disseny i tinc molts amics dissenyadors, alguns que feien disseny i ara són artistes plenament. En el disseny, de mica en mica, m’agrada posar-hi el meu segell. Hi ha una part funcional i industrial que has de tenir en compte. Intento adaptar-me a la situació i, amb la Covid-19, el disseny m’ha permès no estar preocupat per quan faria una exposició, com sortiria…
Ha afectat exposicions la pandèmia?
La Covid-19 ha aturat coses o almenys les ha posposat. Ara tenim un projecte entre uns quants artistes, “Natura i arts”, que és un esdeveniment artístic dins d’un parc natural i, en aquest sentit, té totes les possibilitat de poder-se realitzar. L’edició d’aquest any es va anul·lar i es van gravar totes les experiències dels artistes en aquell entorn. Si al final es fa, es faria en les mateixes condicions. En un entorn natural i mantenint bé les distàncies, amb la higiene adequada, tot es pot fer. No entenc la situació actual.
Per què?
M’he informat moltíssim, soc molt conscient del que és la Covid-19 i que en aquest país no es fa el que s’hauria de fer. Si es prenguessin mesures que no es prenen es podria fer tot, i més en l’àmbit cultural. No s’han de parar les coses, sinó buscar alternatives. Els esdeveniments que s’han suspès es podrien haver fet, com el de Sant Sadurní d’Anoia en què vaig participar, amb 500 persones on tothom que entrava donava les dades i l’asseien en un lloc concret, amb un metre i mig entre persona i persona. S’hauria d’invertir més en medicina, a fer hospitals, a fons perdut. La salut, la cultura o el benestar físic o mental no s’han de calcular.
