Primera carta que envia Santiago Cordero a Isidria Marín on li pregunta pel Santiaguín.

Resposta del cap de Gabinet, Jean-Pierre Delpont, a Manuel Cordero, on no s’assegura que la història no fos certa.

ALBERT JANSÀ

La segona part de la vida de Santiaguín va començar a França sota la presumpta identitat de Jacques Chirac, nascut a París el 29 de novembre de 1932, que prèviament a convertir-se en el president de la República Francesa, havia estat alcalde de París i primer ministre amb Valery Giscard d’Estaing.

Algú amb bons contactes amb alts càrrecs de l’Administració france­sa i amic del germà gran, Dimas, li va dir que San­tiaguín havia estat adop­tat per una família fran­cesa la mare adoptiva del qual (Marie Louise Chirac) era una modista ben reconeguda al país i que vivia sota el nom de Jacques, amb una nova partida de naixement que fixava la data en el 29 de novembre de 1932, també que havia fet ca­rrera política, i no pas ni petita ni curta.

El diari ABC es va fer ressò de la notícia, i el setembre de 1978, el mateix Chirac va haver de desmentir la història, després de fortes pres­sions mediàtiques na­cionals i internacionals en què altres mitjans de comunicació de prestigi com Radio París, la Ga­ceta Ilustrada, La Región o Aliança Francesa hi dediquessin grans espais en les seves edicions.

Manuel Cordero, el pre­sumpte germà espan­yol de Jacques Chirac, sempre va assegurar que “desde luego, como sea él, a la Presidencia de la República no llega. A los franceses les conozco muy bien. Eso de que les mande alguien que no nació en la super Fran­cia…”. Ell va conviure durant molts anys entre francesos, tant a França com a Bèlgica i Líbia. Com a anècdota, les càmeres del programa “Quién sabe dónde”, de Televisió Espanyo­la, presentat per Paco Lobatón entre els anys 1992 i 1998, van arribar a entrevistar a la Rafe­la i Rosalia Figuerola, de Baix a Mar i família dels Cordero Marín, que van corroborar la teoria i van assegurar que Jac­ques Chirac era el seu cosí germà. No obstant això, el programa no es va emetre mai.

Tota aquesta història va arribar a inspirar una novel·la “Una cita en Arlés”, de María Luisa Prada

Tota aquesta història va arribar a inspirar una novel·la, “Una cita en Arlés”, de María Lui­sa Prada. L’autora situa l’acció en els disturbis urbans de París al co­mençament del segle XXI, i el desplegament d’una operació dirigida des del Palau de l’Elisi per identificar una sèrie de persones entre les quals es troba un nom espan­yol, Santiago Cordero. A mesura que avança la història es revela l’interès ocult d’aquesta indagació i les seves conseqüències polítiques. Però només és ficció, i sempre ens quedarà el dubte de si Jacques Chirac va viure al número 6 del carrer Comerç de Baix a Mar.

Share This