MIGUEL ANGEL MARCHAL CORTÉS
President del Sindicat de Comandaments de la Policia Local de Catalunya- Federació de Professionals de la Seguretat (SUCPOL-FEPOL)
Hi ha una veritat incòmoda que fa massa temps que circula en silenci pels despatxos dels caps de policia local d’aquest país: que exercir les seves funcions de manera rigorosa, honesta i responsable pot acabar convertint-los, de la nit al dia, en l’acusat d’un procés que ells mateixos han iniciat per defensar l’interès públic.
Avui, des del Sindicat de Comandaments de la Policia Local de Catalunya, decidim trencar aquest silenci. Perquè la narrativa que ha dominat fins ara no és la nostra, i és hora que la ciutadania conegui l’altra cara de la moneda.
Una equació cada vegada més insostenible
Les policies locals dels municipis catalans —aquells que compten amb aquest servei—representen per als seus ciutadans una garantia de seguretat que va molt més enllà del que pot oferir una sola patrulla dels Mossos d’Esquadra per a deu o quinze nuclis de població. Tenir policia local és una inversió col·lectiva en seguretat de proximitat, i els veïns que la financen amb els seus impostos mereixen que funcioni amb eficiència i rigor.
Però la realitat operativa s’ha anat deteriorant de manera silenciosa i progressiva. Les plantilles s’han reduït any rere any. I al mateix temps, les condicions laborals —legítimament negociades, cal dir-ho— han evolucionat en una direcció que, sumada a la reducció d’efectius, ha generat una tensió estructural difícil de gestionar: la jornada ordinària s’ha reduït a 35 hores setmanals; s’han ampliat els dies de permís, les llicències, els assumptes propis; s’han consolidat les hores sindicals i altres drets reconeguts. El resultat és que, en alguns cossos, determinats agents no superen els 182 dies de servei efectiu a l’any. En casos extrems, no s’arriba ni als 170.
Mentrestant, la demanda de servei no ha disminuït. Ben al contrari: més dispositius, més esdeveniments, més festes majors, més requeriments ciutadans. I menys efectius disponibles per cobrir-los. En aquest escenari, els caps de policia fan malabars cada dia. Gestionen graelles impossibles, apedacen serveis amb recursos insuficients i intenten mantenir la qualitat d’un servei públic que la ciutadania —amb tota la raó— dona per garantit.
Quan el rigor és necessari i inevitable
En aquest context de màxima pressió, és inevitable que alguns agents aprofitin les escletxes del sistema: baixes sense justificar, permisos que no compleixen la seva finalitat, indisposicions reiterades en dates estratègiques, compatibilitats laborals que fa uns anys eren impensables, conductes que erosionen la confiança i que si no es tallen s’estenen com una taca d’oli per la resta de la plantilla. Perquè quan els companys veuen que determinades actituds no tenen conseqüències, la temptació de seguir el mateix camí es fa molt present.
Davant d’això, els caps de policia tenen una obligació legal i deontològica clara: actuar. I actuar vol dir, en els casos en què es disposa d’evidències suficients, obrir una informació reservada i, si és procedent, un expedient disciplinari. No és una opció. És la seva responsabilitat davant la llei, davant la institució i davant la ciutadania que paga i que confia en el servei.
Aplicar sancions quan escau no és crueltat. És justícia. És el que garanteix que la majoria d’agents que fan la seva feina amb professionalitat i vocació no es vegin equiparats als que els perjudiquen. És el que sosté la dignitat del cos.
El mecanisme de represàlia: la denúncia per assetjament
I aquí comença el problema real que avui volem posar sobre la taula. Quan un/a cap de policia inicia un expedient disciplinari, la resposta d’alguns afectats —assessorats pels seus advocats o pels seus sindicats— és sistemàticament la mateixa: una denúncia per mobbing o assetjament laboral. Una denúncia que, invariablement, s’acaba fent pública. Que apareix als mitjans de comunicació locals. Que circula per les xarxes socials. Que arriba a l’oïda dels alcaldes i dels regidors de torn.
I de sobte, el/la cap de policia que ha actuat d’acord amb la llei, que ha documentat els fets amb rigor, que ha seguit tots els procediments, es troba en la posició de l’acusat. La seva imatge queda danyada. La seva reputació personal i professional queda en entredit. I l’Ajuntament, per evitar el conflicte polític, de vegades l’abandona o el pressiona perquè reculi. Qui té la narrativa té el poder. I durant massa temps, la narrativa l’han tingut els qui la criden més fort, no els qui tenien raó.
Volem deixar-ho clar: això no és mobbing
Mobbing és l’assetjament sistemàtic, deliberat i maliciós destinat a humiliar, marginar o destruir psicològicament una persona en el seu entorn laboral. Té una definició legal precisa i una jurisprudència consolidada.
Obrir un expedient disciplinari fonamentat en fets documentats no és mobbing. Exigir el compliment de la jornada laboral no és maltractament. Demanar que un agent justifiqui les seves absències no és persecució. Sancionar conductes que perjudiquen el servei públic no és assetjament: és gestió.
Confondre —o fer confondre deliberadament— l’exercici legítim de l’autoritat amb l’abús d’aquesta autoritat és una estratègia de desviar l’atenció que perjudica greument les institucions, distorsiona la realitat i deixa indefensos els qui compleixen amb la seva obligació.
El Codi Deontològic de la Policia de Catalunya estableix amb claredat els valors que han de guiar la conducta dels agents: integritat, honestedat, compromís amb el servei públic i respecte a la legalitat. Aprofitar-se del sistema, enganyar, manipular el relat i instrumentalitzar mecanismes de protecció laboral per esquivar les responsabilitats pròpies no és compatible amb aquests valors. No ho és, i cal dir-ho amb tota la contundència.
Una crida a les institucions i a la ciutadania
Des d’aquest sindicat fem una crida als ajuntaments, als responsables polítics i a la ciutadania en general:
Els caps de policia local necessiten suport institucional real quan exerceixen les seves funcions amb rigor i d’acord amb la llei. No poden quedar exposats en solitari davant de processos que els criminalitzen per fer la seva feina. Cada vegada que un cap de policia es veu obligat a recular per pressió mediàtica o política davant d’un expedient fonamentat, el missatge que rep tota la plantilla és devastador: qui s’aprofita del sistema surt guanyant.
I els ciutadans que paguen els seus impostos i que esperen un servei de seguretat digne mereixen saber que els seus diners s’estan gestionant amb responsabilitat, que el personal que se’n beneficia compleix amb les seves obligacions, i que qui vetlla per aquest compliment compta amb el respecte i la protecció que li corresponen.
El lleó ja no callarà. Ha arribat l’hora d’explicar la seva versió de la cacera.
