La llista d’espera de la dependència no es resol a cops de destral

JERUSALEM TORRA

Reduir la llista d’espera de la dependència no pot consistir a substituir l’atenció professional per una transferència bancària. Ingressar diners al compte no garanteix que algú sàpiga mobilitzar una persona sense fer-li mal, que detecti que fa dies que menja poc o que tingui relleu quan ja no pot més.

A les empreses d’ajuda a domicili se’ns exigeix que comptem amb professionals qualificades, assegurances, controls, mesures de prevenció de riscos laborals i equips de coordinació i de treball social. Se’ns exigeix, sobretot, que responguem per l’atenció que prestem. Quan s’opta per les cures no professionals, qui garanteix la seguretat de la persona? Qui en fa el seguiment i qui intervé si les cures fallen? Les garanties escrites necessiten recursos i professionals que les facin efectives.

I en tot això, on queden les treballadores socials dels consells comarcals, dels municipis i dels barris? Si es concentren tràmits a les seus centrals de Barcelona, expliqueu quin pes tindrà el criteri de les professionals que coneixen la persona i el seu entorn. Elles saben si el fill que figura com a suport només hi pot anar els diumenges, si la veïna que li porta el dinar també necessita ajuda o si aquella dona fa setmanes que no surt perquè viu en un tercer sense ascensor. Qui podrà revisar el pla d’atenció quan aquest suport deixi de funcionar?

Quedar-se a casa ha de permetre continuar fent vida al barri, mantenir els vincles i participar en la comunitat. Sense prou suport, quedar-se a casa pot voler dir passar-se el dia sol i perdre el contacte amb els professionals que poden detectar un deteriorament, una negligència o una situació de risc.

Donar suport a les famílies és imprescindible. Fer que una filla hagi d’estar disponible les vint-i-quatre hores, reduir la jornada o deixar la feina per cuidar és perpetuar la desigualtat. Quan falten serveis i relleu, augmenta la sobrecàrrega i es pot acabar recorrent a cures en l’economia submergida.

I de què serveix reconèixer el dret a l’ajuda a domicili si, quan es fan els números, la persona no se la pot pagar? De què serveix oferir més hores si el copagament les fa inassumibles? Si l’única opció que et pots permetre és que et cuidi la teva filla o que un veí es faci càrrec de tu, tingueu la decència de deixar d’anomenar-ho llibertat d’elecció.

Ja n’hi ha prou de celebrar expedients resolts. Publiqueu quantes persones han començat a rebre el servei que necessiten, quantes hi han renunciat perquè no se’l poden pagar i qui les acompanya quan el suport falla. Les necessitats d’una persona continuen existint quan el seu expedient surt de la llista.

Si el vostre èxit és que baixi la llista d’espera mentre a casa tot continua igual, celebrar-ho és una indecència.

Hemeroteca

Tweets recents

Share This