ALBERT JANSÀ
Hi ha persones que, quan moren, deixen un buit. I n’hi ha d’altres que deixen una responsabilitat. Josep Vallverdú pertany a aquest segon grup. Als 103 anys ens ha dit adeu un dels grans constructors de la cultura catalana. Però el seu llegat no es mesura només en els més de 300 llibres que va escriure. Es mesura, sobretot, en una idea senzilla: una llengua només té sentit si la gent la fa servir.
Les llengües no es conserven en una vitrina, com una peça de museu. No són un monument que es restaura cada cert temps perquè els turistes el puguin admirar. Les llengües respiren quan les parlem. Viuen quan un pare explica un conte abans d’anar a dormir. Quan un adolescent fa una nota de veu a un amic. Quan un cambrer saluda amb un “bon dia”. Quan un metge tranquil·litza un pacient en la seva llengua. Quan una persona que acaba d’arribar decideix aprendre català perquè vol formar part del lloc que l’ha acollit.
Per això, el veritable homenatge a Vallverdú no és només rellegir els seus llibres. És decidir, cada dia, que el català continuï sent una llengua de carrer, de mercat, d’escola, de feina i de futur. Les dades ens interpel·len. Més del 93% de la població entén el català i prop del 80% el sap parlar. Però només una tercera part el fa servir habitualment. La paradoxa és evident: sabem una llengua que, massa sovint, decidim no utilitzar. I una llengua que deixa d’utilitzar-se comença, lentament, a desaparèixer.
No passa de cop. Passa quan canviem automàticament de llengua sense saber si l’altra persona ens entén. Passa quan una botiga obre i ningú no s’atreveix a dir el primer “bon dia” en català. Passa quan dos infants que han estudiat tota la vida en català juguen en una altra llengua perquè és la que veuen a les xarxes socials o als videojocs. Passa quan una família nouvinguda només troba oportunitats per relacionar-se en castellà i ningú no li ofereix el català com una porta d’entrada a la comunitat.
És aquí on les administracions locals poden marcar la diferència. No per imposar, sinó per facilitar. No per excloure, sinó per integrar. Per això cal començar per la creació d’una regidoria de Política Lingüística com és la voluntat de l’Ajuntament d’Altafulla, que neix amb aquest esperit; o per l’elaboració del futur Pla d’Impuls del Català de Torredembarra, que ha iniciat el consistori torrenc. Fer que parlar català sigui fàcil, natural i útil. Que els comerços tinguin recursos per atendre en català. Que les entitats el visquin amb normalitat. Que els nous veïns trobin cursos, activitats i espais on practicar-lo sense por d’equivocar-se. Que els serveis municipals siguin exemplars. Que la llengua sigui un punt de trobada, no una frontera.
Perquè la cohesió social no es construeix amagant allò que som, sinó compartint-ho. El català no és patrimoni exclusiu de qui hi ha nascut. És una llengua oberta que esdevé també de qui la vol aprendre, parlar i estimar. Cada persona que incorpora una paraula nova al seu vocabulari fa créixer una mica més el país.
Defensar el català tampoc no és viure ancorats en la nostàlgia. És mirar endavant. És assegurar que d’aquí a vint anys encara hi hagi infants que llegeixin contes en català, músics que hi cantin, creadors que hi publiquin contingut a internet, empreses que l’utilitzin i joves que el triïn amb total normalitat per relacionar-se.
Josep Vallverdú va dedicar tota una vida a escriure en català perquè sabia que cada llibre era una llavor. Però les llavors només germinen si troben terra fèrtil. Aquesta terra és la societat. Som tots nosaltres.
No cal ser escriptor per mantenir viva una llengua. Només cal decidir parlar-la. Al forn. A la plaça. A l’escola. Al camp de futbol. A casa. A la feina. Amb els fills. Amb els avis. Amb els amics. Amb qui acaba d’arribar. Perquè les llengües no es preserven. Les llengües es viuen.
I, potser, aquesta és la lliçó més important que Josep Vallverdú ens deixa. No ens demana monuments ni homenatges solemnes. Ens demana una cosa molt més senzilla i molt més difícil alhora: que demà, quan sortim de casa, continuem dient “bon dia”. I que aquest gest, aparentment petit, sigui el principi d’un futur compartit.
