VIVIAN SEGURANA
Pintar arcs de Sant Martí als nostres carrers ja no és un escàndol, però no cal anar gaire lluny en la història per parlar de quan la homosexualitat era considerada una malaltia mental. Les persones gais eren ingressades en manicomis i sotmeses a esterilitzacions, castracions i fins i tot lobotomies. Durant l’època franquista eren perseguides i detingudes acusades de ser corruptores de la raça. Estimar en llibertat es pagava amb l’empresonament, la tortura o la mort. No va ser fins després de la mort de Franco que es constitueix el Front d’Alliberament Gai a Catalunya (FAGC), l’embrió de la primera manifestació pels drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals al nostre país. Sota el lema “Nosaltres no tenim por, nosaltres som” i amb la llei sobre perillositat i rehabilitació social encara vigent, a la Rambla de Barcelona milers de persones arriscaren la vida per defensar la seva llibertat. El fet més rellevant en la història de la homosexualitat, però, ens situa a l’any 1969 en un mític bar gai de Nova York anomenat Stonewall Inn, quan la nit del 28 de juny una batuda per part de la policia va provocar que per primer cop les persones que hi havia a l’interior del local s’oposessin a ser arrestades. Havia nascut la revolució LGTBI.
No obstant, la història amaga altres valents; “A nadie importa mi nombre ni lo que pueda sentir / en el fondo me desprecian y yo debo sonreír”. Banda sonora de la pel·lícula Sábado en la playa, rodada a Torredembarra l’any 1966. Un llargmetratge amb particularitats clarament homosexuals amb què el director torrenc Esteban Farré va atrevir-se a desafiar la censura franquista del cinema gai. La cançó sonava en un bar del barri marítim d’aquella època. A la platja, joves descamisats joiosos de compartir la seva camaraderia, sense avergonyir-se en absolut per llogar els seus cossos, es deixen observar per la mirada d’altres homes. Ha plogut molt d’ençà, i tanmateix la història de la homosexualitat és encara un etern vaivé de lluites, conquestes i desafiaments, donat que milers de persones conviuen a diari amb els seus propis Stonewall en forma d’agressions i atacs homòfobs.
