MATÍAS REDONDO
Aquesta passada setmana ha estat molt dura per a mi. Els fets delictius que s’estaven produint en diferents zones del nostre municipi no podíem deixar que es prolonguessin en el temps. Era una qüestió de “emergència social”.
Sortir al carrer a protestar i fer visible l’angoixant situació dels nostres veins/es que dia rere dia veien els seus drets menystinguts, trepitjats, maltractats, ens va semblar la forma més eficaç, justa i pacífica de reclamar atenció, de demanar auxili, de pregar que es posés fi a aquesta situació i poder viure tranquils i en pau.
Vam fer la nostra concentració. Vam reclamar atenció, vam exigir solucions i vam marxar a casa a descansar, amb l’alegria i la satisfacció d’haver exercit un dels nostres drets més legítims.
El que va ocórrer després no podíem imaginar-ho. I si algú podia, perquè tenia la informació i els mitjans necessaris, perquè no es va solucionar abans? Coneixent la problemàtica, es pot tancar una casa un dia després dels fets i no uns dies abans? En fi, són preguntes que em faig. Tampoc podia imaginar-me la resposta del nostre alcalde, mostrant al meu entendre, una falta total d’empatia amb els veïns/es afectats.
Començo a pensar que la violència ja li va bé a algun i malament anem si fem ús d’ella interessadament, en qualsevol de les seves formes. No amics, no hi ha violència justificable, no hi ha violència bona i violència dolenta. La violència, l’ús de la força per a aconseguir una fi, per a dominar a algú o imposar alguna cosa, no és mai justificable.
Tampoc és exclusiva de la dreta o de l’esquerra, dels vermells, blaus o grocs… Fem de tant en tant, una mica d’autocrítica. És necessari fer-la. Pot fer mal, pot costar, però sense ella, no serem capaços d’avançar, estarem perdent oportunitats i el que és pitjor, un temps preciós que no tenim…
Els problemes que vivim econòmics i socials no els solucionarem amb insults, ni tirant-nos pedres. Només amb respecte, propostes, negociant i acordant, serem capaços de fer-ho. Són moltes més les coses que ens uneixen, que les que ens separen. Posem-les en comú i avancem.
Tenim l’obligació d’obrir la nostra ment, d’aprendre dels nostres errors i créixer com a éssers humans, com a poble, com a pares i com a fills. No els decebem i utilitzem les pedres només per a construir.
