NÚRIA GÓMEZ
çUn cafè fumejant i una finestra al mar. A l’horitzó unes veles desplegades guien la singladura d’unes embarcacions. Un reguerol d’escuma blanca trenca la monotonia d’un mar intensament blau i en calma. Asseguda a la terrassa coberta del Club Marítim, em ve al cap un dia d’aparença semblant.
És un matí primaveral de primers de març, una dona d’encara no quaranta anys somriu a la vida, al cap un cúmul d’idees, i al cor, el neguit, el coratge i la força de l’emprenedoria. El que havia començat com un somni nebulós, avui ja és una realitat per a 68 dones. Enrere queden els entrebancs d’un masclisme autoritari que volia reduir el somni a pols d’estels.
Just abans del Nadal anterior ja havien celebrat totes juntes, amb una copa de cava, que el projecte arrelava. Que el que s’havia desenvolupat primer en un sol cap, després entre catorze i ara ja entre seixanta-vuit, no tenia marxa enrere. S’havien unit per donar validesa al projecte, per iniciar un camí que s’intuïa fructífer. Mirant l’horitzó, embolcallant-se de la pau que transmet el nostre mar blau, la dona cerca amb els ulls la trajectòria de les petites embarcacions. Només són unes petites taques blanques mar enllà. S’intueixen, però no es poden distingir, van camí del millor port on aixoplugar-se en cada moment. Amb un somriure als llavis, la dona es diu a si mateixa que, el que veu al mar, és com un bon presagi del que passarà.
Els dies, els anys, s’aniran succeint, el camí està marcat, després seran les noves generacions qui cercaran el millor en cada moment. Conferències, tallers, excursions, teatre, esquemes feministes, lleis, administracions, estatuts, junta directiva… Tot és a punt, tot està ben lligat i en fase de començar.
L’escalf del sol rere els vidres em dona confort, torno a la realitat. El darrer glop de cafè em llisca suau gola avall. Se m’escapa un somriure entre els llavis tot pensant en aquell 1990, quan el Grup de Dones donàvem el primer pas. El mateix paisatge, el mateix mar… davant meu un cafè fumejant.
