JERUSALEM TORRA
La crida que està fent Assumpta Serna, actriu denunciant en diversos mitjans el tracte que estan rebent les persones dependents i les seves cuidadores i cuidadors, està posant sobre la taula una realitat que durant massa temps hem normalitzat. I potser ha arribat el moment de parlar clar.
Defensem que les persones grans i dependents puguin romandre a casa seva el màxim temps possible. Hi estic d’acord. La nostra llar, els nostres records i el nostre entorn han de continuar formant part de la nostra vida encara que necessitem suports. Però si apostem per les cures a casa: qui està pagant realment aquestes cures? Perquè correm el risc de crear dependents de primera i dependents de segona.
Quan es reconeix una situació de dependència i s’assignen hores d’ajuda a domicili, apareix un copagament que, per a moltes pensions, resulta difícilment assumible. Si una persona no el pot pagar, quina alternativa li queda? Massa sovint, tornar a la família i a la persona – cuidadora no professional -.
I quan parlem de cures familiars continuem parlant, majoritàriament, de dones. Dones que redueixen jornades, abandonen feines o passen anys fora del mercat laboral per cuidar. Hem avançat durant dècades en igualtat i drets per acabar retornant silenciosament moltes dones a la llar. Existeix, a més, una altra realitat incòmoda: l’economia submergida. Famílies que necessiten ajuda i busquen allò que poden pagar. Dones treballant sense contracte, sense cotització i sense protecció. Les cuidadores precàries d’avui poden ser les jubilades pobres de demà.
Mentrestant, tenim famílies esgotades, persones cuidadores al límit del col·lapse i persones dependents les necessitats reals de les quals superen els suports que reben.No podem anomenar desinstitucionalització el fet de traslladar la responsabilitat i el cost de les cures de les administracions cap a les famílies.
La crida d’Assumpta Serna hauria de servir, com a mínim, per obrir aquest debat. Si les comunitats autònomes rebran més recursos per a la dependència, és el moment de destinar-los a serveis professionals suficients i a reduir el copagament, especialment per a les pensions més baixes.
Perquè romandre a casa ha de ser un dret. Cuidar a casa perquè no ens podem permetre una altra alternativa no pot convertir-se en una obligació.
