CLARA SOLIVELLAS
Amb l’aniversari de la mort “d’aquell” (el més gran menyspreu és que et posin aquest nom), s’ha obert, una altra vegada, el debat sobre el coneixement que tenen els joves sobre la història recent d’Espanya, sobre qui era (o millor, què va fer) aquell o sobre la transició i els seus elements. És bastant decebedor, perillós, trist i moltes sensacions més que un percentatge massa elevat de joves consideri que “con Franco se vivia major”. Aquesta afirmació pot ser fruit de la ignorància, de la influència familiar, del despit por no veure’s representat en cap sector polític actual (els menys) o per allò de la imperiosa necessitat de pertànyer a una col·lectivitat.
Fa uns dies, vaig llegir un article d’en Joan Contijoch i Amill (On és la Democràcia? Opinió Demòtic – 30/11/2025 Tribuna oberta – Diari el Punt) que reivindicava la “democràcia de proximitat” (resum meu de l’article), més participativa, propera i que portaria a la utilitat real del vot, una utilitat que ara els joves veuen lluny, per no dir inexistent. A casa, que tot es debat i de tot es parla, vam parlar sobre la bona voluntat del missatge d’en Contijoch, però del poc recorregut que tindria en el context del jovent actual, a qui, vagi per endavant, no faig culpable de res, o potser no de tot.
Un dels ponents del debat, la Presidenta de la taula, la meva mare, és clar, una vegada més feia una crida al sistema educatiu per incloure la política com a matèria obligatòria, ja que és l’única manera, des del coneixement, poder optar de forma lliure pel pensament polític d’un mateix (ailas, que no sortissin més franquistes!), i poder gaudir d’aquella democràcia de proximitat. La joventut és franquista des del desconeixement. I la democràcia, en aquest context, mor. I el mateix passa amb els adults (no tots, és clar), que han fet de la queixa genèrica, del “disfrutad de lo votado” o el manido “todos los políticos son unos corruptos”, una bandera que no és la que voldria la participació ciutadana, i aquesta queixa buida ve del desconeixement, de la nul·la educació, i la falta de ganes de tenir-la. Perquè és còmode, t’uneix al desconegut veí del poble que et dona la raó, i et fa entrar sense saber-ho en una col·lectivitat.
Frases de tassa (o de bar “frendlyalgunacosa”) com ara Viure és Urgent, o El Coneixement no ocupa espai, ara es fan bastant necessàries, malgrat que em pesa i em desconsola, dins de la meva òbvia supèrbia. Potser allò més simplón és al final el que faria que el jovent tingués entrada, de debò, en la democràcia. Votar és urgent, sí, però amb coneixement, encara més.
