Altafulla, 100 dies després

TONI CABANILLAS

Amic lector/a, lamento tornar a abusar de la teva generositat i picar a la porta en plenes vacances, però es dona el cas que els d’Altafulla bufem espelmes aquest agost i em semblava oportú passar a saludar. Espero, com sempre, no molestar més de l’imprescindible. Bufem espelmes perquè a Altafulla, el poble de l’altra banda del paral·lel 38 de la rotonda de la barqueta, el del passeig més bonic i els castells més privats, ja fa 100 dies —diumenges i festius inclosos— d’un dels canvis de govern més tensos que recordem. Ja saps, tot allò de la moció de censura.

En aquesta meta volant, el relat és fonamental i el govern encapçalat per Montse Castellarnau —la primera alcaldessa del municipi— està marcant perfil de cara a les eleccions de la primavera de 2023. És en aquesta lògica de precampanya que convé llegir els missatges principals del nou executiu.

Altafulla està governada avui per un triangle amorós entre Alternativa, Junts i el PDECat —amb el suport, des de la barrera, de la regidora d’ARA— que ja va néixer amb una mala salut de ferro. Els odis personals a l’EINA compensen, per exemple, que dos dels vèrtexs no es parlin —només per insultar-se— i altres paradoxes, apreciat lector, que no et puc exigir que entenguis. Estima’ns així, tal com som.

El meu poble també està governat, però, per l’agror i les tensions que fan que l’aire esdevingui massa sovint irrespirable. Això no és un bon senyal de concòrdia. Potser la declaració d’intencions inicial de l’avui regidor de Cultura i Educació, Hèctor López-Bofill (Junts) —es va referir a algunes polítiques dels seus predecessors com “un càncer”— tampoc va un bon punt de partida. L’odi incita a l’odi, i aquesta és la crònica local malauradament inevitable dels darrers tres mesos i escaig.

El nou govern ha fet el possible per demonitzar l’adversari polític —una estratègia ja patentada— i no ha cessat d’enviar missatges. Ha reobert La Violeta, ja no com a casal polivalent sinó com un nou auditori amb seients fixes: una remodelació pensada amb l’ambició d’esdevenir un punt de referència de la cultura prèmium, en paraules del nou director artístic de l’espai municipal, el veí Juan Cruz. “Això no és una sala de festes”, va exclamar satisfet López-Bofill, en la inauguració del nou auditori.

A la polèmica sobre la gestió de la platja, el missatge és encara més clar: apostar-ho tot al boom turístic —“costi el que costi”, va asseverar amb vehemència un regidor— com s’ha fet sempre. Això va ser poc abans que la natura, sempre tan tossuda i poc empàtica, decidís emportar-se la sorra poques hores després que les màquines acabessin de repartir-la, tal com els tècnics havien previst. L’intent posterior de portar  més sorra a la desesperada a Torredembarra i a Tarragona per amortir la desgràcia —l’Ajuntament estava disposat a destinar-hi 50.000 euros— va quedar en això: un intent.

Cent dies després de la segona moció de censura de la història d’Altafulla, les aigües segueixen mogudes i entre els estralls de la tempesta —la literal i la política— ha emergit la precampanya més tensa i agra. Si algun explorador altafullenc ha comès l’error d’arribar fins aquí —ara ens insultaran a tots dos a les xarxes—, pot posar-se ben còmode: sembla que la funció prèmium va per llarg.

Share This