La meva àvia, la mestra Maria Antònia

ANA MERINO – Bibliotecària

Enguany és l’Any Mestra Maria Antònia, donat que el 8 d’octubre de fa cinquanta anys va morir en un malaurat accident de trànsit. A la biblioteca vam programar accions per recollir informació sobre la seva vida i obra, i per donar-la a conèixer. Les circumstàncies actuals ens obliguen a posposar-ne algunes i d’altres estan en marxa, com són els tràmits per fer-la filla adoptiva de la vila.

M’han encarregat que us en parli com a neta seva, i només puc fer-ho des de l’admiració, des de l’amor que el meu avi li proferia, des de l’estima que les seves alumnes li tenen encara avui. Aquí us apunto unes dades que espero que completem entre tots. Ens hem de remuntar als anys de la Segona República, en què les fotografies ens mostren una jove Maria Antònia guapa i riallera. Va arribar a Tarragona des de Segòvia, amb els seus pares i germans i, amb vint-i-dos anyets, va començar a treballar a l’escola de la petita vila de Torredembarra.

Era d’aquelles mestres que aprenen l’idioma que parlen els seus alumnes, perquè volen entendre’ls, a més d’instruir-los. Amb el franquisme això va canviar. Va conservar el gust de llegir Verdaguer, com un silenciós aïllament de la resta del món. És ben sabut que la lectura i les biblioteques eren un valor clau en l’educació republicana, i ella el va prodigar creant la primera biblioteca d’aula de la vila. Durant la Guerra Civil, va hostatjar-se a la Fonda Coca i a la filla gran de la casa li encantava pentinar-li les trenes. Després, amb tota la família, va viure a la plaça de la Font, que aleshores era del Generalísimo.

El 1947 es va casar amb el meu avi, que era també mestre de l’escola i un aragonès apassionat de les matemàtiques que es va enamorar, primer del nostre mar, durant la guerra, i després, i profundament, de qui seria la seva esposa. El seu era un matrimoni madur, perquè durant la guerra la gent no es casa. Aviat van néixer els seus quatre fills (alguns dels quals també seran educadors en el futur). Seguint els costums, els anomenaven: la senyoreta Maria Antònia i el senyor Mir.

L’àvia va treballar a l’escola durant trenta-tres anys, ajudant les seves alumnes a emancipar-se. Les fotografies ens mostren la seva activitat diversa: teatre, artesania, excursions, celebracions de diades de l’aigua… També donava classes a nois i noies que havien de superar els exàmens per aconseguir alguna titulació professional o per aprendre francès. En aquells temps, totes o quasi totes les famílies de la Torre havien tingut relació amb ella.

La seva manera de fer era dolça, molt vocacional i professional. “El día del maestro” de 1962, va rebre la medalla de l’orde d’Alfons X el Savi de part del governador provincial. El 1967 era directora de l’escola torrenca i el 1968 ho era de la del Vendrell. Vivien a l’actual Patronat Antoni Roig, i jo vaig rebre classes on havia estat l’habitació de les filles. Diuen que, quan es va saber de la seva mort, el silenci va envair la vila. Em fereix el dolor que devien sentir familiars, amics i alumnes. Que el seu record sigui viu.

El darrer vídeo

VÍDEO l Nova campanya ‘Altafulla: redueix, reutilitza, recicla!​’​​​​​​

Hemeroteca

Tweets recents

Subscriu-te al butlletí de TDB Actualitat

i no et perdis res del què passa a Torredembarra i al Baix Gaià.

Share This