La soledat del miralls (24): Cadires

J.A. NIEVES

Sabia que alguna cosa així passaria.

Toño era el més feble, carn de canó. Un imbècil. Darrerament es movia cada cop més amb gent de poc fiar. Li ho dèiem, però no ens feia cas. Quan jugàvem a aquell joc de fer voltes al voltant de les cadires ell sempre perdia, sempre es quedava sense cadira. Ara, definitivament, s’ha quedat sense cadira.

Vaig començar a vomitar, violentament, cada vegada que ELL s’asseia al lloc on jo m’adormia arraulit als pits de la mare.

La meva calma i el meu consol es basen en la certesa que la mare va afrontar la seva mort com afrontava totes les coses a la vida: deixant anar el pensament com un murmuri, lliscant el seu destí sobre un llenç blanc que esperava la primera pinzellada, deixant obertes totes les possibilitats. El seu record està sent el meu millor tractament. La meva millor ajuda psicològica.

Avui he vomitat violentament a sobre les faldilles del Luisma. No me n’he pogut estar. Amb la vaga, les basques s’han aguditzat. Durant tot el dia tinc un malestar punyent, incòmode, que només es calma amb la presència de Polophyna, amb les seves carícies, amb la seva olor, amb la seva veu melosa. Però la notícia de la mort del Toño m’ha trasbalsat. I m’ha sobrevingut un desig incontrolable de fer fora de mi tota l’agror que m’embarga.

Polophyna… qui ets? Qui t’envia? Com va començar tot?

Amb mi estan Luisma i Mia, asseguts a les cadires plegables de fusta. En silenci. Capcots. Esperen que jo comenci a fer preguntes, que posi en marxa la meva maquinària mental i que esbrini en un sospir com ha passat tot, qui ha mort el nostre amic i per què. Però el meu cap vola cap a aquell dia en què Polophyna va dibuixar mig somriure que abastà tota l’habitació. I sense saber com, els dits de la meva mà es van desplaçar per l’interior del seu avantbraç mentre ella enganxava el sèrum en el suport elevat. Quan els meus dits van arribar a l’inici de l’aixella, va ampliar el somriure i es va estremir. Em va cridar l’atenció.

–M’has fet pessigolles.

Mai m’havien retret alguna cosa amb una veu tan sensual; ni tan sols la mare.

Jo li vaig dir:

–No ho faré més –mentre pensava ja en tot el seu cos.

I ella:

–Més et val.

I jo:

–I si ho torno a fer què em faràs?

I ella:

–No t’equivoquis, Bene, soc la teva infermera. Que estigui de la teva part en aquesta dubtosa croada teva, no et dona dret a altres beneficis.

Finalment, li vaig dir:

–M’agrades.

No va respondre.

Però aquí va començar tot. Dir ara que ens delim mútuament l’immens plaer que sentim per la vida i els seus secrets, seria una mica paradoxal, tenint en compte que jo estic posant la meva en escac. Però així és; així va ser.

A porta tancada la intimitat es preserva. Encara que als matins ELL estava sempre fora de casa, i Tatjana anava i venia amb els seus quefers domèstics sense parar més del compte a les rodalies de la meva habitació, les llargues hores matinals en què Polophyna m’ha atès a la presó de la meva habitació han estat, des del principi, un territori per descobrir; una illa amb dos nàufrags que es van testant i posen al servei de l’altre la seva solitud i la seva necessitat de compartir-la. I és aquí, a les illes de solitud compartida on, gairebé sempre, sorgeix l’amor. Polophyna té una cremada extensa a la mà dreta. Una ferida captivadora.

–I això? –li vaig preguntar.

–Em vaig cremar.

–Ja veig, sé el que és una cremada, però com va anar?

–Aigua bullint. La meva mare portava una olla per fer sabó, i va patir un mareig. Estava embarassada del seu quart fill. Jo estava jugant a terra, l’aigua em va caure a la mà. Però la pitjor part fou per a la Cèlia, la meva germana gran. La seva deformitat per culpa de l’aigua bullint no ha impedit que també es tragués els estudis de medicina. El govern de Raúl Castro li passa una pensió, però a canvi dels seus serveis. Ha trobat el seu lloc. Investiga en uns laboratoris amb cèl·lules mare, en la regeneració del teixit epitelial. Saps que la pell té un considerable poder de regeneració? Quan es lesiona, les cèl·lules immunitàries del corió, el cutis profund, lluiten contra la infecció local; els capil·lars i el teixit connectiu poden regenerar-se i l’epiteli creix des de les vores de la lesió per formar la cicatriu.

–He llegit sobre això. Però en grans cremades …

Polophyna estigué en silenci uns segons. Finalment va dir:

–En grans cremades, si el teu pare està follant amb una altra pava mentre la seva dona lluita amb la casa, tres nenes petites i una altra en camí, l’ambulància mai arriba a temps.

Li vaig acariciar la mà.

Em vaig estremir imaginant la situació.

–Des d’aleshores no vull saber res dels homes –va sentenciar.

En aquell moment la cadira on seia el Luisma es va trencar.

 

El darrer vídeo

VÍDEO l Entrevistem Santi Segalà, cap de l’àrea de Predicció Meteorològica del Servei Meteorològic de Catalunya

Hemeroteca

Tweets recents

Share This