La soledat dels miralls (15): Algú ha de morir

J.A. NIEVES

Les poques vegades que hem intercanviat paraules en aquests mesos han estat per fer-nos mal; un duel atroç entre el senyor alcalde i el seu plançó rebel. El senyor alcalde, l’il·lustríssim senyor alcalde. El senyor feudal dels últims dies de la mare. Li agrada el poder, somriu sentint-se poderós. És la seva essència, i la seva finalitat. Potser abans no era així, o potser sí, i sempre ha estat un gran fingidor.

Des que va canviar, només viu per sentir-se superior. Fa temps que no fa de pare. Jo l’estimava. Estimava aquella altra persona que jugava amb la mare i em va ensenyar a mi a jugar i viure els escacs. Jo l’estimava, tot i que menjava com un porc.

Sento que ja no és possible recuperar l’aire d’aquests pulmons cremats. Tant dolor ens circumda; som com dues illes que s’enfonsen malgrat les fulles de les seves palmeres es toquin.

A l’octubre de l’any passat vaig prendre la determinació final. Passats els primers dies d’absolut silenci, vam començar a fer-nos mal amb la mirada, després amb les paraules, i ara fins l’alè es converteix en una arma llancívola. Som dos estranys en lluita constant, dos combatents, i un dels dos sobra. Estranys, sota un mateix sostre. Quan era nen i m’agafava la mà, m’estremia. Recordo que recorria el meu cos una cremor de seguretat, una ona confortable de pau. Ara, som dos estranys que es repel·leixen perquè han perdut el millor que tenien. I em passa que penso amb molta força que ha de morir. No es just que la mare no hi sigui i ELL sí. Ha de morir.

Des de fa un temps, penso molts dies en la mort. Tota mort genera una situació nova plena d’incògnites, una transformació que cal plantejar com un problema, situant-la en un escenari matemàtic. Per això, cal establir les equacions que el regeixen. Després cal interpretar les parts, o les dades que desitgem calcular com solucions de les mateixes. Només a través de les equacions es pot comprendre en profunditat qualsevol fenomen, qualsevol canvi en la vida.

Avui, 26 d’abril, fa gairebé un mes que vaig iniciar la part final de la decisió que vaig prendre: el pla concebut per ressorgir o anar amb tu, mare.

Plans, plans, plans. Les coses grans de la vida s’escriuen soles. Només cal tenir a mà un quadern de fulles blanques.

“2 de setembre. Dilluns. Quina felicitat tan gran! El nen ha pesat menys de tres quilos, i encara perdrà més pes, però ja ho recuperarà. Té les cames llargues i els peus molt grans. Serà alt el meu nen. Encara no ens hem posat d’acord amb el nom. Carlos vol que es digui com el seu pare. Jo prefereixo Pau. Li he dit que estava cansada, i que ho parlaríem més tard. He tremolat tant en el part que han hagut de agafar-me per les espatlles i aguantar-me les cames. No podia controlar-me! Ara miro al meu fill (què bé sona !, el meu fill), i espero el moment en què obri els ulls. Llavors li diré, xiuxiuejant: hola, fill meu, sóc la mare, i he començat a escriure un diari de la teva vida. “

Ara tinc catorze anys. Les equacions volen en el meu cap com si fossin aus rapinyaires, planegen i ataquen, devoren el meu interior. De vegades sóc au, sóc el seu vol, lliure i pletòric; altres sóc víctima, carn devorada, carn de la qual surten nombres com cucs en un cos descompost. No puc evitar-ho, el dolor, no puc evitar-ho. Quan els números prenen vida i es combinen, quan ballen amb aquesta bellesa indescriptible em fa mal el cap. Després, quan veig la llum, quan el resultat pren forma com una aparició lluminosa, para el dolor i em sobrevé la pau. Una estranya sensació de plenitud i buit alhora. Una mena de  debilitat. Però sóc feliç.

Després, la realitat.

No vull viure amb ELL, no suporto que cridi, que em faci sentir que sobro, que imposi, que trenqui, que em foti. No deixa marge per a la reflexió, per a la decisió personal, per al moment adequat. Entre nosaltres només hi ha dolor. Per això, no vull la seva pàtria potestat, vull emancipar-me d’ELL. Ja no sento que sigui el meu pare. Només és ELL.

La majoria d’edat és un llindar, una referència. Si considerem adult a algú que és major d’edat, estem ordenant jurídicament només una possibilitat. Perquè hi ha majors d’edat que tenen la possibilitat de ser adults, però no ho són. I hi ha menors d’edat, jurídicament menors d’edat, que pensen, senten i es comporten com a adults. Aleshores, si no hi ha dependència per què no ser-ho? Vull reivindicar el meu dret a l’emancipació.

Amb l’autoritat sempre he tingut problemes. No accepto que m’imposin les coses, mai ho he acceptat. La mare va saber veure-ho des del principi, va saber entendre’m i acceptar-me. No suporto que m’imposin alguna cosa simplement pel fet de ser menor perquè, de vegades, qui preten imposar té menys criteri que jo. Si més no, és un criteri diferent.

I no suporto que no s’accepti el meu criteri.

Hemeroteca

Tweets recents

Share This